Toda la documentación que encontrarás en Oposinet la puedes tener en tu ordenador en formato word. De esta forma podrás modificarla y trabajar con ella con más comodidad.


Ponte en contacto con nosotros a la dirección y te la enviaremos. A cambio te pedimos que compartas tu información, enviándonos documentos interesantes para la preparación de estas oposiciones: temas, programaciones didácticas, exámenes... Es imprescindible que estos documentos no posean derechos de autor, que no existan ya en la web y que sean realmente interesantes para la preparación de las oposiciones.


Otra opción para conseguir los documentos en formato word es realizar un pago de 19,5 euros, con la cual mantendremos esta web y compraremos nuevos materiales para ponerlos al alcance del resto de la comunidad. Importante: con el pago te proporcionaremos TODOS los documentos que hayamos publicado de una de las especialidades de oposiciones. Los documentos publicados en formato pdf no te los proporcionamos en formato Word sino en pdf.




Tema 22B – Proceso de hominización y cultura material. La aportación de la antropología histórica.

El problema de l’origen de l’home ha exigit una solució, ja que la interpretació religiosa donada era falsa. L’enigma va començar a resoldre’s al segle passat amb l’extensió dels coneixements biològics i la creació, per Darwin, de la teoria materialista de l’evolució del món orgànic.

Conseqüència d’aquesta teoria va ser la demostració de la unitat d’origen entre l’home i els animals. Darwin va reunir dades que confirmaven la idea sobre l’origen natural de l’home i va demostrar que els avantpassats de l’home havien estat una espècia extingida de les mones bípedes terrestres més desenvolupats.

La tesis sobre l’origen de l’home a partir del primat es va convertir en una de les bases de la teoria antropogènica..

1.- Principals hipòtesis sobre l’origen de l’home.

1.1.- Les nocions antropogèniques a l’Antiguitat.

Ja des de l’Antiguitat els pobles varen crear llegendes sobre l’origen miraculós dels primers homes, sobre la seva creació divina. En aquestes mites hi podem distingir la influència de les condicions naturals i socio-econòmiques d’on provenien.

Des dels temps més remots els homes havien observat la gran aparença que existia entre ells i la resta dels animals, sorgint la idea d’un origen natural ( no miraculós) de l’espècia humana. D’aquesta manera ho expressava el poeta romà Tot Lucreci Car tot dient que els éssers humans van néixer per primera vegada directament del sòl. Lucreci es basava en pensadors anteriors com ara Aristòtil o Hipòcrates; els quals van descriure en les seves obres les analogies entre l’home i la resta de mamífers.

1.2.- L’evolució del regne animal i la genealogia humana segons Darwin.

La idea de què la natura que envoltava l’home evoluciona va començar a aparèixer en el pensament científic del segle XIX.. En “L’origen de les espècies per mitjà de la selecció natural” Darwin li donava la volta a la concepció, fins llavors dominant, sobre la invariabilitat de les espècies. El darwinisme es va constituir en una teoria que va revolucionar tota la biologia.

Darwin va recórrer a les ciències i a l’agrupació i l’estudi de les dades obtingudes per a arribar a la convicció de què els avantpassats de l’home havien estat primats fòssils de l‘Era Terciària, habitants de les regions tropicals del Vell Món.

Els antecessors més immediats, va senyalar Darwin, van ser primats antropomorfs; en virtut de canvis en les condicions naturals (disminució de la superfície boscosa), aquests antropoides es van veure obligats a passar dels arbres al sòl per poder aconseguir aliments. Per aquest motiu, es va passar a una locomoció bípede.

L’home, segons Darwin, únicament podia provenir d’un animal que caminés erecte, on les seves mans estiguessin lliures, i el cervell molt desenvolupat; ja que gràcies a les seves facultats intel·lectuals va començar a elaborar instruments i a utilitzar el llenguatge articulat.

1.3.- Hipòtesis recents sobre l’origen de l’home.

El darwinisme va donar un cop molt dur a la religió i a les seves nocions teològiques sobre una harmonia en la natura predeterminada segons el pla diví de la creació. La concepció del món idealista i metafísica es varen oposar al materialisme dialèctic, a la concepció del món científic.

Certs biòlegs van intentar substituir les idees de Darwin sobre l’evolució de l’home a partir d’un primat antropomorf, per unes altres sobre un origen a partir d’altres primats. Frederick Wood Jones ha formulat la hipòtesis segons la qual l’home deriva directament d’un tarsini del Terciari Inferior. El paleontòleg Henry Osborn pretén conciliar la ciència amb la religió proclamant que la creació del món orgànic succeeix mitjançant una evolució dirigida a una fi.

2.- L’evolució biològica de l’home.

2.1.- Els primats anteriors als homínids.

2.1.1.- Característiques generals dels primats.

Els primats formen un dels ordres de mamífers més antics. La seca presència es pot detectar a la fi del Cretaci (entre 70 i 65 m.a.).

Els primats són uns mamífers en principi molt generalistes, és a dir, que no han canviat gaire la seva morfologia.

Els primers primats s’assemblarien molt a un grup anomenat musaranyes arborícoles, animal que viu al sud-est asiàtic.

Els primats presenten adaptacions morfològiques destinades a viure en els arbres.

· mans i peus prènsils;

· dits proveïts d’ungles;

· òrbites dels ulls frontals;

· visió cromàtica;

· un gran desenvolupament cerebral.

Actualment, els primats es troben en les regions càlides de la Terra, llevat del macaco del Japó i de l’home. L’expansió de l’home arreu del món és deguda al fet cultural.

2.1.2.- Breu classificació actual dels primats.

Els primats actuals es poden classificar en dos subordres: prosimis i antropoides.

1) Els prosimis es troben a l’Àfrica, l’Àsia i l’illa SW Madagascar.

2) Els Strepsirhini, agrupen totes les espècies de lèmurs i de loris.

3) Els Tarsiidae, formats pels tàrsids.

4) Els antropoides que presenten dos infraordres:

a) Els Platyrhini o mones del Nou Món.

b) Els Catarhini o mones del Vell Món, incloent-hi l’home.

Amb els trets evolutius més avançats que els prosimis en els dos infraordres, es diferencien per:

· La forma del nas, els platirrins és de forats separats divergents, en els catarrins són més pròxims i dirigits cap a baix o frontals.

· Els platirrins tenen una cua prènsil. La cua dels catarrins pot ser en alguns casos inexistent i mai no és prènsil.

Dins els catarrins hi troben subdivisions:

· Cercopitecs, mones amb cua del Vell Món, amb diferents formes de locomoció.

· Hominoides, totes les espècies sense cua i especialitzades en locomoció braquidora (amb els braços per les branques dels arbres). També hi trobem els hilobàtids (gibons), els pòngids (orangutans, goril·les i ximpanzés) i els homínids (avui representats pels homes).

Els homínids es diferenciarien de la resta d’hominoides per la locomoció bípeda, l’augment considerable del cervell o la capacitat de crear una cultura tecnològica complexa.

2.1.3.- L’evolució dels primats durant el terciari fins a l’aparició dels primers homínids.

Els primers primats fòssils daten de fa uns 70 o 65 m.a. La primera espècie determinada és Purgatorius, Amèrica del Nord. Seria semblant a les musaranyes arborícoles, i de la mida aproximada d’una rata.

Durant el Paleocè (65-55 m.a.) i l’Eocè (55-38 m.a.) trobem els plesiadapiformes i els adapiformes.

En l’Oligocè (38-25 m.a.) es devien diferenciar els antropoides i van formar els platirrins.

Els catarrins es van diferenciar també entre els cercopitecs i els hominoides.

Durant el Miocè (25-5 m.a.) hi ha una gran expansió dels hominoides, especialment els pòngids.

2.2.- Els Australopithecus.

2.2.1.- El “mico del Sud”, el primer homínid.

Tot i que durant un cert temps Ramapithecus fou considerat el primer homínid, actualment aquest honor recau al gènere Australopithecus.

Aquest gènere l’identificà Raymond Dart mitjançant les restes d’un infant trobat a la cova de Taung (Sud-àfrica), l’any 1925.

2.2.2.- Característiques de l’Australopithecus. Les espècies.

Les característica fonamental, el bipedisme. Es tracta del primer primat de què tenim constància de la locomoció bípeda.

Altres trets: lleuger augment en la relació encèfal-cos, mandíbula forta amb grans molars, i l’arcada dental en forma de V.

La seva aparició devia ser fruit de l’evolució adaptativa a unes condicions cada cop més seques i la desforestació de l’est de l’Àfrica. Les primes restes estan datades al voltant dels 4 m.a..

Actualment, es distingeixen 4 espècies:

1) Dues de més gràcils (afarensis i africanus).

2) Dues de més robustes (robustus i boisei).

Ø Australopithecus afarensis. L’espècie més antiga. Es troba a l’Àfrica oriental entre 4 /3,8 m.a. i 2,5 m.a.

Les principals troballes són de la zona de Hadar (Etiòpia), on fou descobert el famós esquelet quasi complet anomenat “Lucy”, a la conca del riu Awash, al llac Baringo (Kenya) i Laetoli (Tanzània).

* Australopithecus afarensis tindria mida d’un petit ximpanzé dret, amb una altura mitjana d’1,30 metres i 30 kg de pes, amb un dimorfisme sexual important. Els braços encara serien proporcionalment llargs respecte a les cames. Conservaria un fort prognatisme, amb presència d’un petit diastema entre les dents canines i incisives del maxil·lar. La capacitat craniana de 415cc.

Ø Australopitheuis africanus. Tenen una antiguitat de 3 m.a. i 1 m.a.en dos grans nuclis, a l’est de l’Àfrica (riu Omo, Koobi Fora, Olduvai) i al sud (Makapansgat, Sterkfontein, Taung).

La mida faria una mitjana d’1,45 m i un pes de 40kg, amb un dimorfisme sexual no tan marcat com l’anterior. Desapareix el diastema del maxil·lar i es redueix la llargària dels braços. La capacitat craniana faria entre 430 i 520 cc.

Ø Australopithecus robustus. Juntament amb el següent es van adaptar a la degradació ambiental i s’especialitzaren en el consum del llavors i fruits molt durs. Amb fort dimorfisme sexual. Es troba a Sud-àfrica (jaciments: Kromdraai i Swartkrans), entre 2,5 i 1,5 m.a.

Eren molt robustus, amb l’àrea facial molt desenvolupada i una grossa i potent dentició. L’altura feia entre 1,5 i 1,7 metres i el pes entre 50 i 70kg, La capacitat craniana era de 520 cc.

Ø Australopithecus boisei. Encara més robust. Es troba a l’est de l’Àfrica (jaciments: Omo, Koobi Fora, Olduvai). Les troballes es situen entre 2,5 i 1 m.a.

L’alçada feia entre 1,6 i 1,75 metres i el pes entre 60 i 80 kg. La mandíbula era molt desenvolupada i els mascles presentaven una forta cresta sagital en el crani, on recolzava la ponent musculatura masticatòria. La capacitat craniana era d’uns 520 cc.

2.3.- L’homo habilis i la problemàtica filètica dels primers homínids.

2.3.1.- Per què el primer home?.

De fet, igual que en les altres branques de la paleontologia, la separació d’espècies i de gèneres és simplement morfològica, sense que mai no tinguem la possibilitat de saber amb certesa si es tracta veritablement d’espècies biològiques diferents.

La separació entre Australopithecus i Homo en els primeres estadis és necessàriament arbitrària.

No obstant, els canvis són més qualitatius que no pas quantitatius i en aquests primers fòssils de gènere Homo es comencen a trobar aquelles característiques que definiran els humans: un augment important de la capacitat craniana i la presència inequívoca d’eines modificades.

2.3.2.- El descobriment de l’Homo habilis.

Entre 1959 i 1960, L.S.B. Leakey va descobrir a Olduvai restes òssies d’un homínid més gràcil que els Australopithecus.

Leakey va definir una nova espècie que fou anomenada Homo habilis, tot considerant que la seva capacitat per a crear eines de pedra es determinava en gran manera l’atribució com a Homo.

craniana i la presència inequívoca d’eines modificades.

2.3.3.- Característiques físiques de l’Homo habilis.

A més de la seva relació amb la indústria lítica modificada i la possible ordenació de l’hàbitat les característiques que defineixen l’Homo habilis poden resumir-se en: la volta cranial era més arrodonida, també la mandíbula era menys robusta i l’arc dentari tenia una forma parabòlica; les dentes eren més petites i amb un diàmetre transversal inferior; la cara era menys prògnata i els arcs superciliars, desenvolupats.

Hi ha poc dimorfisme sexual. L’alçada entre els 1,2 i els 1,5 metres i el pes és d’uns 50 kg. La capacitat craniana va dels 650 cc de OH 7 (Olduvai) als 775 cc de KNM ER 1470 (Koobi Fora).

L’Homo habilis apareix a l’est de l’Àfrica, sibé la seva adaptació no el porta a una especialització en el consum de productes vegetals, sinó a una generalització en la dieta i una conducta social més complexa que afavoreixen la selecció d’individus amb cervells més grans i amb una habilitat més gran en la fabricació i ús d’utensilis.

La pròpia evolució abocà l’Homo habilis cap a una nova espècie: l’Homo erectus.

2.3.4.- La problemàtica filètica dels primers homínids.

Per conèixer la relació evolutiva ens hem de basar en els pressupòsits següents:

1) Datacions absolutes més fiables dels diferents fòssils.

2) La seva distribució geogràfica.

3) Els trets físics que es reflecteixen

2.4.- L’homo erectus, la seva expansió pel Vell Món. Els presapiens.

2.4.1.- Característiques físiques de l’Homo erectus .

Va viure en un període de temps molt ampli (entre 1,6 m.a. i 300.000 anys) en una varietat d’indrets, amb climes molt diversos. Els trets de definirien l’Homo erectus són: un cos més gros que l’Homo habilis ( podia arribar a fer 1,8 metres), amb un pes entre 40 i els 75 kg. La capacitat craniana oscil·la entre els 880 i els 1110 cc. Les àrees cerebrals de Broca i Wernicke, associades a l’ús del llenguatge, semblen prou desenvolupades, i les eines fetes demostren els domini de la simetria. El crani era allargat i amb un front molt curt, importants arcades supraorbitals i mandíbula sense mentó. El cos era corpulent, a més del carronyisme.

És el primer Homo que hauria colonitzat l’Àsia i Europa. Sembla que aquesta expansió va ser possible gràcies al coneixement de l’ús del foc.

Les principals troballes de restes físiques de l’Homo erectus són:

1) Àfrica: Koobi Fora (Kenya) i Ternifine (Algèria).

2) Àsia: Indonèsia i la Xina.

3) Europa: Mauer (Alemanya), Atapuerca, Talteüll.

2.4.2.- Els presapiens.

L’Homo erectus, amb la seva expansió pel Vell Món, va fer que molts grups perdessin contacte entre ells i que seguissin evolucions separades.

En molts casos aquesta evolució no ens permet parlat ja d’Homo erectus, tot i que tampoc no han assolit les característiques anatòmiques d’Homo sapiens. Aquests casos són les pblacions europees que van viure aproximadament entre ara fa uns 300.000 i 100.000 anys.

Algunes restes fòssils de presapiens són:

1) Broken Hill (Zàmbia), un crani amb una possible datació de 150.000 anys i on jo s’observen molts trets moderns.

2) Swanscombe (Gran Bretanya), amb una capacitat craniana d’uns 1300 cc, les restes poden tenir 280.000 anys.

3) Atapuerca (Burgos), datables en uns 300.000 anys.

2.5.- L’home de Nearndetal.

Les primeres restes que s’atribueixen a un home prehistòric racialment no modern pertanyen a l’home de Neandertal. Hi ha troballes anteriors, que foren fetes l’any 1828 a la cova d’Engis (Bèlgica) i el 1848 a Gibraltar. Les restes trobades l’any 1856 en una cova de la Vall de Neander van crear fortes controvèrsies científiques.

2.5.1.- Característiques de l’home de Neandertal.

L’Homo sapiens neanderthalesis es considera actualment com una subespècie de l’home modern. Les seves restes es troben concentrades a Europa i alguns punts del Pròxim Orient (Turquia, Iraq, Iran…) durant el període que abraça des dels 10.000 fins als 40.000/30.000 anys abans del present, en què els substitueix l’home anatòmicament modrn: l’Homo sapiens sapiens.

Les característiques físiques són: un crani gros amb poc desenvolupament frontal i fortes arcades supraorbitàries, prognatisme facial, obertura nasal ampla, protuberància posterior de l’occipital i mandíbula robusta sense mentó. La capacitat craniana era de mitjana (1500 cc). Presentaven un cos molt corpulent. Tenien una alçada de prop d’1,70 m i un pes d’uns 70 kg.

2.5.2.- Primeres evidències de comportament funerari.

L’abundància de restes d’esquelets bastants complets de l’home de Neandertal respecte a les altres formes homínides anteriors prové del fet que aquest home és el primer que presenta un comportament funerari clar.

Entre els enterraments podem esmentar els de Shanidar, Teshik-Tash i la Chapelle aux Saints.

Demostren que hi havia una forta mortaldat infantil.

2.6.- L’aparició i l’expansió de l’home modern. L’home de Cromanyó.

2.6.1- L’home modern arriba a Europa.

Entre fa uns 40000 i 30000 anys les poblacions europees d’homes de Neandertal van anant sent substituïdes per homes anatòmicament moderns, els anomenats Homo sapiens sapiens.

Aquesta substitució no és encara ben coneguda, però se suposa que hi van actuar diferents factors: una població de neandertals molt reduïda i especialitzada, en un ambient que estava canviant, que no va suportar l’arribada continuada de nous pobladors.

Les poblacions neansertals van quedar diluïdes genèticament entre els sapiens sapiens.

Els homes anatòmicament moderns semblen haver-se format fa uns 120.000 o100.000 anys en algun punt de l’Àfrica o el Pròxim Orient.

A Europa trobem l’anomenat home de Cromanyó que fa noves i importants aportacions culturals i tecnològiques: l’art, la tècnica de talla laminar, el treball de l’os, la cacera especialitzada, la generalització de la pesca, les primeres evidències de la confecció de vestits.

Físicament: front vertical, occipuci baix i arrodonit, fosses nasals petites, arcades supraorbitàries poc marcades, presència de mentó en la mandíbula. El cos era més gràcil. La capacitat craniana era d’una mitjana de 1400 cc., l’alçada entre 1,70 i els 1,75 metres i el pes d’uns 70 kg.

L’habitat el trobem tant en coves com a l’aire lliure.

2.6.2- El poblament d’Austràlia i Amèrica.

L’arribada de les poblacions modernes a aquests dos continents no pot ser anterior a la mateixa formació d’aquests grups humans en el Vell Món.

Sembla que es van produir en moments de glaciació, quan algunes masses continentals van quedar molt pròximes o, fins i tot, va desaparèixer el braç de mar que les separava.

Sembla que les primeres poblacions de Meganèsia (massa continental formada pe Austràlia i l’illa de Papua Nova Guinea) arribaren des del sud-est asiàtic.

El moment en què el continent americà comença a poblar-se també crea una gran controvèrsia. Aquesta ocupació s’hauria fet des del nord-est del continent asiàtic passant per la Beríngia, braç de terra que unia l’Àsia i la península d’Alaska, i que actualment es troba per sota del nivell de la mar.

La colonització cap al sud del continent americà sembla que anà acompanyada de l’extinció en massa d’un gran nombre d’espècies animals.

3.- L’aportació espanyola al coneixement del procés d’hominització.

Al llarg d’un milió d’anys l’evolució humana va tenir com a escenari tres continents del Vell Món, i a la seva finalització hi van aparèixer dos tipus d’humans, els “neanderthals” i els “homo sapiens sapiens”. Però, tot i aquesta ampla extensió geogràfica els homínids del Pleistocè Mitjà, les restes fòssils es encara molt pobre, tot i les troballes dels fòssils humans en la Sierra de Atapuerca (Burgos), amb una antiguitat superior als 300.000 anys.

El jaciment de la Sierra de Atapuerca proporciona una mostra única de fòssils humans, suposant més del 70% del registre fòssil mundial per al Pleistocè Mitjà en quant a esquelets no craneals es refereix. El descobriment d’una nova espècie d’homínid, l’Homo Antecessor, que podria ser el més antic conegut a Europa (800.000 anys aprox.), la qual cosa el situa amb l’antecessor comú dels humans moderns i del Neanderthal.

L’Homo Anecessor va tenir el seu origen a Àfria, donant lloc a l’Homo sapiens. En opinió dels científics, aquest nou homínid va emigrar des d’Àfrica a Europa fa 1 milió d’anys donant lloc a l’Homo Heidelberngensis, que a la seva vegada va originar el Neanderthal. Això conduir a afirmar que l’Homo Antecessor i no l’Homo Heidelbergensis és el veritable antecessor comú dels neanderthals i dels humans moderns.

4.- L’art Paleolític.

L’aparició de l’art és un fenomen que hem de vincular a l’apa´rició de l’home anatòmicament modern, el paleolític superior. Dins de l’art paleolític cal diferenciar dos grups: l’art parietal i l’art moble.

4. 1.- L’art parietal o rupestre.

L’art parietal o rupestre és el conjunt de les primeres i els gravats fets en les parets de les coves.

1) Les representacions: fonamentalment es representen animals, grans herbívors. No sembla que hi hagi una relació directa entre els animals caçats i els animals representants. També s’hi representen símbols de difícil interpretació: vulves femenines i mans; altres símbols són els tectiformes, els claviformes, formes geomètriques i alineacions de punts.

La figura humana és molt poc present i mai no té el realisme de les representacions animals. En l’art parietal no hi ha composicions o escenes.

2) La tècnica artística: hi trobem pintura, gravat i alt relleu o la seva combinació. Malgrat la fama que l’art parietal paleolític té de policromia enfront d’altres arts prehistòrics (el llevantí), el cert és que les figures acostumen a tenir un màxim de dos colors, un per a la silueta del dibuix i un altre per a l’interior. També és cert que es juga amb la proporció del pigment o amb el color natural de la roca per donar a les figures tonalitats i sensació de volum.

Els colors més característics són el negre i l’ocre.

Els gravats es feien sobre la superfície amb alguna eina dura d’os o de pedra.

3) La cronologia: fins fa poc la cronologia de l’art parietal solament era una suposició que es basava en la superposició de figures, en la correlació de les pintures amb elements procedents de jaciments arqueològics i en l’arcaisme de les tècniques. La hipòtesi que resultava més atractiva era la proposta de Leroi-Gourhan, que establia quatre estils que més o menys corresponien a l’Aurintacià, el Gravetià, el Solutrià i el Magdalenià.

Actualment, amb les tècniques de datació de C-14, s’han obtingut les primeres cronologies absolutes de pintures rupestres, i si bé les primeres semblaven casar amb les cronologies que els correspondrien per atribució estilística, algunes dades estan qüestionant la proposta de Leroi-Gourhan

4) La interpretació: tampoc la interpretació de la funció d’aquest art no està resolta. Podem parlar de les hipòtesis de Breuil que relacionava l’art amb les pràctiques de màgia vinculades a millorar els resultats de la cacera, o de les de lAming-Emperaire i Leroi-Gourhan, que associaven l’art amb l’explicació d’un sistema religiós establert, en què les coves art funcionarien com una mena de santuaris.

4. 2.- L’art moble.

Ens referim amb art moble a tots aquells elements decorats que poden traslladar-se.

Trobem alguns elements que són elements artístics per si mateixos, i altres elements funcionals que estan decorats.

El suport per a l’art moble és molt variat –pedra, os, banya, etc- i les tècniques són les mateixes que veiem en l’art parietal –escultura, pintura gravat.

Pel que fa a la temàtica, la representació humana, especialment la femenina, és molt més abundant que en l’art parietal. També són abundants durant el Gravetià les estatuetes d’animals.

Durant el Solutrià i també el Magdalenià trobem un gran nombre de plaques gravades i pintades.

Del Magdalenià són característics els contorns retallats, peces gravades que representen caps d’animals. També és durant el Magdalenià qie la indústria òssia és decorada amb diferents motius figuratius i abstractes.

5.- L’aportació de la antropologia històrica.

5. 1.- L’objecte de l’antropologia i l’evolució de la teoria antropològica