Tema 10 – La educación sexual en la etapa infantil. Descubrimiento e identificación con el propio sexo. La construcción de los roles masculino y femenino. Estrategias educativas para evitar la discriminación de género.

INTRODUCCIÓ

La LOE assenyala al seu preàmbul que “l’educació és el mijà és adequat per construir la seva personalitat, desenvolupar al màxim les seves capacitats, conformar la seva pròpia identitat personal i configurar la seva comprensió de la realitat, integrant la dimensió cognitiva, afectiva i axiològica”. Però aquesta finalitat no s’assolirà d forma plena i correcta si s’obvia un aspecte tan important per a la construcció de la identitat, l’auto concepte i l’autoestima i la seva relació amb l’àmbit sexual, continguts presents en el primer dels quatre eixos que presenta el Decret 181/2008 en el seu annex, aprendre a ser i actuar d’una manera cada vegada més autònoma.

1. L’EDUCACIÓ SEXUAL EN L’ETAPA INFANTIL

Segons Grau (2007), neixem sent sexualment incomplets i la nostra sexualitat es va construint amb la interacció amb els que ens envolten. Considerar la infantesa com una etapa de la vida, diferent de l’adolescència i l’adultesa, ens permet reconèixer diverses manifestacions sexuals que són normals i fins i tot esperables en algun moment del creixement. Una de les peculiaritat bàsiques d’aquesta etapa és la curiositat, que és present a totes les cultures i que porta el nen a explorar i manipular el seu món, començant pel seu cos i seguint amb els objectes externs. En relació amb l’afectivitat-sexualitat és freqüent observar jocs d’exploració de parts del seu cos, com els genitals:

– Auto estimulació sexual: durant els primers anys de vida, el nen o nena explora tot el que hi ha al seu abast i especialment el seu cos, incloent els òrgans sexuals. A diferència d’altres zones, i per la seva sensibilitat, experimenta cert plaer que el fa fixar durant més temps l’esmentada activitat. Les actituds dels educadors davant determinades conductes seran fonamentals per al desenvolupament de la sexualitat infantil.

– Jocs sexuals: les investigacions existents referents a la sexualitat determinen que els jocs sexuals tenen resultats positius, ja que afavoreixen l’adaptació sexual. Solen produir-se a partir dels quatre anys i són jocs freqüents en forma simbòlica (metges, pares i mares…). El nen o nena pretén examinar els cossos dels altres i les diferències respecte el seu. Una vegada aconseguit, finalitzarà el joc, per això l’actitud de l’educador ha de ser d’indiferència o promovent altres activitats per mitjà de les quals es pugui treballar aquesta exploració i coneixement del cos dels altres. Haurà de prendre una actitud permissiva i tolerant, mai prohibitiva.

– Contacte corporal: el nen o nena necessita contacte i suport afectiu mitjançant conductes tendres i afectuoses. Han de viure les relacions de contacte amb naturalitat. Tal com expressa Bowlby (1951), la manca de contacte amb la mare i altres persones pot produir greus efectes en el seu carpacter i té abast de projecció en la seva vida, cosa que pot afectar-lo completament.

– Exhibicionisme: és una conducta freqüent en els nens i nenes d’Educació Infantil i un altre dels mitjans que serveix per mostrar els seus atributs, però tampoc té trascendència davant d’actituds adultes indiferents, ja que són d’interès momentani.

Educació per la salut i educació sexual

L’educació per la salut es planteja com totes aquelles actuacions encaminades a afavorir en les persones una manera de pensar, de sentir i de comportar-se que desenvolupi al màxim la seva capacitat de viure, individualment i col·lectivament, en equilibri amb el seu entorn físic, biològic i socialcultural. L’educació sexual es concep com part d’aquest concepte de salut, entenent-la en un sentit ampli, com a informació, orientació i educació sobre aspectes afectius, emocionals i socials, amb la finalitat que els nens i nenes arribin a conèixer els papers sexuals femenins i masculins. Un altre element fonamental que s’inclou en aquest bloc és el de l’educació per la igualtat d’oportunitats d’ambdós sexes. La vigència social de models diferents per a les dones i els homes requereix actuacions específiques en l’educació que contrarestin aquesta desigualtat i contribueixin a convertir en realitat la igualtat d’oportunitats d’ambdós sexes.

L’educació sexual en el currículum d’educació infantil

L’educació afectiu-sexual, inclosa dins l’àmbit de l’educació per la salut, constitueix un dels objectius a assolir al llarg de l’escolaritat i la seva importància queda recollida en la LOE: “Entre les finalitat de l’educació es fan ressaltar el ple desenvolupament de la personalitat i de les capacitats afectives de l’alumnat, la formació en el respecte dels drets i llibertats fonamentals i de la igualtat efectiva d’oportunitats entre homes i dones, el reconeixement de la diversitat afectiu-sexual, així com la valoració crítica de les desigualtats, que permeti superar els comportaments sexistes”.

L’Educació Infantil constitueix l’etapa educativa amb identitat pròpia que atén els nens i nenes des del naixement fins els 6 anys d’edat. Seguint amb un dels seus principis educatius, trobem que la seva finalitat és “contribuir al desenvolupament físic, afectiu, social i intel·lectual dels nens” (LOE 2006). En aquest marc es desenvolupa l’educació per la salut i l’educació sexual, que serà abordada no com a matèria específica, sinó de manera globalitzada i transversal, introduint-la en les tres àrees de coneixement i experiència.

S’ha de partir dels interessos i necessitats dels nens i tenir en compte les característiques evolutives del seu desenvolupament,

Falta acabar punt

Les orientacions per abordar l’educació sexual són (Font 2002):

– Diferenciar entre sexualitat i genitalitat: en ocasions aquests dos conceptes es confonen, per la qual cosa és important diferenciar-los clarament. La genitalitat és un aspecte més de la sexualitat.

– Utilitzar un llenguatge adequat: aquest és un dels aspectes que més s’han de cuidar per no contribuir a la confusió. És fonamental que els alumnes aprenguin a usar un vocabulari adequat i correcte, per la qual cosa és important que l’educador l’utilitzi amb naturalitat i espontaneïtat. Això no implica negar l’existència de vocabulari i expressions, que a nivell familiar, poden ser utilitzats. Es tracta , simplement, que es conegui cada cosa amb el seu nom.

– Objectivitat com a premissa: no es tractarà, per tant, de transmetre els nostres propis criteris ideològics, religiosos o morals, sinó d’ensenyar a pensar, respectant aquelles opinions o actituds que, al seu torn també siguin respectuoses, encara que diferents.

– Fomentar el respecte per la diferència: un dels principals objectius de l’educació sexual ha de ser extingir qualsevol tipus de conducta discriminatòria cap allò que sigui diferent. Per a això es valorarà la diferència com una riquesa de l’espècie humana.

– Participació igualitària dels dos sexes: en les diferents activitats que es duguin a terme, els nens i nenes han de participar per igual, de la mateixa manera que els educadors i educadores han de valorar en igualtat de condicions les aportacions dels uns i dels altres.

– El diàleg com a instrument: la principal necessitat dels nens i nenes és parlar sobre aquests temes i cercar respostes als seus interrogants. Asseure’s en rotllana i iniciar una conversa sobre diferents aspectes que puguin intrigar-los sobre la sexualitat, oberts a que els nens i nenes puguin preguntar, és moltes vegades més eficaç i gratificant que la realització d’altres activitats que puguin ser dutes a termes amb un major suport material, o si més no la combinació de dues estratègies pot ser interessant.

– Metodologia activa: procurarem utilitzar sempre una metodologia de treball activa, fent participar els alumnes en el seu propi procés d’aprenentatge. El joc serà sempre un recurs fonamental.

Com a parvulistes cal que: ens impliquem amb la resta de l’equip docent, tractem la sexualitat com un tema integrat i actiu en el marc d’un ensenyament globalitzat, en parlem amb naturalitat i un vocabulari adequat, respectem el moment evolutiu dels nens i nenes, afavorim la cooperació, evitem fomentar diferències sexuals i impliquem les famílies en l’educació sexual dels seus fills i filles.

2. DESCOBRIMENT I IDENTIFICACIÓ AMB EL PROPI SEXE

El fet que sigui un espermatozoide X o Y el que fecundi l’òvul determinarà el desenvolupament posterior de la sexualitat. El fenomen d’adquisició d’identitat d’un mateix s’inicia des d’etapes molt primerenques en la vida, com un procés dinàmic i didàctic, resultat de les seves primeres etapes d’autoconeixement per exploració i posterior interrelació de la persona amb l’àmbit social.

Fins els 8 o 9 mesos, el nen o nena no sol ser conscient del seu cos. A partir d’aquest moment començarà el descobriment i la identificació del seu sexe, començarà a saber qui és, com és el seu cos i el dels altres. Primer descobrirà sin és nen o nena, al voltant dels 2 anys, després descobrirà les diferències del seu cos respecte a l’altre sexe, sobre els 3 anys, i finalment explorarà i mostrarà curiositat davant el seu sexe, dels 4 als 6 anys. Serà a partir dels 6 o 7 anys quan serà conscient que aquesta és una característica permanent. El desenvolupament de la seva intel·ligència li possibilitarà fer comparacions entre els elements i classificar-los, començarà a classificar homes i dones i ell s’inclourà en un o altre grup.

Teories sobre l’adquisició de la identitat sexual

Existeixen diferents teories que expliquen com els nens i nenes adquireixen la seva identitat sexual i totes elles coincideixen a assenyalar que l’aprenentatge de la identitat genèrica succeeix a una edat primerenca.

– Teoria de la psicoanàlisi:

Freud estableix que hi ha diferents etapes evolutives per les quals passa el nen. En aquesta evolució, el nen va centrant el seu interès en diferents zones del seu cos: amb 1 any serà la boca (fase oral), entorn del 2n i 3r anys serà l’anus (fase anal) i dels 4 als 6 mostrarà interès pels seus genitals (fase fàl·lica). Seguiran la fase de latència (dels 6 anys a la pubertat) i la fase genital pròpia de la pubertat.

– Teoria de l’aprenentatge social:

L’aprenentatge social l’analitza com el producte de diverses formes d’aprenentatge, emfatitzant el paper exercit per l’ambient en el desenvolupament de la sexualitat infantil. Sosté que els nens adquireixen la seva identitat de gènere identificant-se amb models. La identificació és l’adopció de les característiques, creences, actituds, valors i conductes d’una altra persona o grup. L’aprenentatge fonamental es realitza per imitació. (Bandura 1977) D’acord amb aquesta teoria, la identificació ocorre quan el nen o nena observa o imita un o més models personals en els primers anys de vida. Els models a observar i imitar són els pares. La identitat genèrica comença a establir-se al voltant dels 2 i mig a 3 anys, quan el nen ja pot classificar el seu propi sexe amb bastant seguretat. D’acord amb Kholberg (1966), el nen primer ha de ser capaç d’identificar el sexe d’altres correctament i ha d’haver acceptat la constància d’identitat genèrica per a si i per a altres abans que el gènere pugui servir com a organitzador cognitiu.

– Teoria cognitivista evolutiva:

Segons Kholberg (1966), el desenvolupament de gènere és paral·lel al desenvolupament intel·lectual. Les nenes i els nens menors de tres anys tenen una visió simplificada del gènere. Els teòrics cognitivistes normalment assumeixen que l’emergència inicial del gènere és una categoria social important. La concreció del pensament infantil a aquesta edat porta els nens a centrar-se en certs senyals físics fàcilment comprensibles (edat, estatura, gènere..) que, utilitzades soles o en combinació, serveixen per classificar les persones. El gènere, és associat amb característiques com la longitud dels cabells, estructura corporal, vestit i forma dels genitals per determinar la identitat genèrica, poden creure que n’hi ha prou amb posar-se una faldilla i una perruca perquè un homes es transformi en dona.

– Teoria de l’esquema sexual:

Els nens o nenes s’ajusten al seu autoconcepte de l’esquema del sexe per la seva cultura o patró de conducta organitzat socialment per a homes i dones, la qual cosa determina que l’esquema del sexe d’una cultura o individu pot canviar. El coneixement que té el nen o nena del seu cos i del seu sexe canvia amb l’edat, així:

Als tres anys distingeixen entre nen o nena, als 4 empren correctament els rètols nen-a en sentit general, per classificar altres persones i ells mateixos. Usen els pronoms corresponents (ell-a, meu-teva), mostren preferència per joguines i activitats associades al propi sexe. Als 5 o 6 anys comprenen que el gènere és permanent i simultàniament comprenen les diferències entre genitals i identitat sexual.

3. LA CONSTRUCCIÓ DELS ROLS MASCULÍ I FEMENÍ

Conceptes bàsics

Sexe: és la característica anatòmica i fisiològica de l’espècie humana. Està determinat genèticament i format pels òrgans sexuals amb què naixem: és l’anomena’t dimorfisme sexual. El sexe té relació directa amb la genitalitat i la procreació.

Identitat sexual: és la consciència pròpia de pertànyer a un sexe o a un altre, és a dir, de ser home o dona.

Sexualitat: és la manera que cada persona té de viure el fet sexual. És quelcom molt ampli que inclou conceptes com afecte, comunicació…

Rol de gènere: és un conjunt de conductes, actituds i valors que la societat estableix com a apropiades o inapropiades per a cada gènere i que transmet l’ensenyament a l’individu en funció del seu gènere, i que espera que adopti i faci pròpies. També es coneix com a paper sexual o rol sexual.

La identitat de gènere

Des del moment del naixement, la societat en general assigna al nadó una identitat, és a dir, si és nen o nena. A partir d’aquest moment, la família, l’escola, els mitjans de comunicació i tot el que l’envolta, influirà en el nen o nena alhora de construir el seu rol de gènere. A partir de certa edat, els nens i nenes són capaços d’emetre un judici mental i designar-se com a nen o nena, és a dir, adquireixen una identitat sexual. Tenim un sexe biològic d’home o dona, una identitat sexual feta a partir de les diferències biològiques i un rol de gènere o conjunt d’assignacions que cada cultura considera pròpies de l’home o la dona.

Cada persona, des del moment de néixer, serà educada segons el seu sexe perquè adquireixi la identitat i el rol que la societat consideri adequats per a aquests, incloent aquí diferències discriminatòries o sexistes presents en aquesta cultura. Així en el moment que els pares saben el sexe del seu fill, fins i tot abans del naixement, defineixen la seva identitat sexual i organitzen la seva realitat des de la perspectiva del rol de gènere que consideren que li correspon: organitzen la seva habitació amb determinats colors, compren roba o joguines diferenciades, li posen un nom considerat masculí o femení i li assignen característiques de personalitat des del punt de visa del rol. Aquest doble patró, segons López (2001), és present al llarg de tota la infantesa i adolescència. Entorn dels 18 a 24 mesos i fins els 3 anys, els nens i nenes comencen a diferenciar joguines, vestits i característiques que són propis d’un o un altre sexe. Aquest procés els portarà a adonar-se que existeixen dos tipus de persones, dues maneres de vestir, dues anatomies… al llarg del tercer any de vida, són capaços de fer generalitzacions importants a partir de la identitat i del rol, servint-los com a regulador de la seva pròpia conducta. Entre els 3 i 6 anys de vida els nens i nenes generalitzen i aprofundeixen en el coneixement de diferències.

Els processos d’aprenentatge

El nen o nena realitza múltiples activitats amb els altres i que va aprenent qui és ell i qui són els que l’envolten. Les valoracions que l’adult faci de la conducta del nen o nena l’ajudaran a reforçar-la o inhibir-la. Rappoport (1986) assenyala que ja des dels començaments de la infantesa, les pressions socials tendeixen a empènyer els nens i nenes a l’adaptació dels rols que corresponen al seu propi sexe. Hi ha diferents models que contribueixen a explicar l’adquisició de la identitat sexual:

– Models reals: persones amb les quals tenen una relació directa, pares, germans, familiars, mestres, i amics són els més importants. Aquests models són una referència permanent carregada, a més, de significat afectiu que regula bona part dels seus aprenentatges per observació.

– Models intermediaris: objectes com joguines, vestits, ornaments…, a través dels quals arriben als nens i nenes múltiples missatges sobre el paper que han d’exercir en la societat.

– Models simbòlics: contes infantils, llibres de tot tipus, programes de televisió, vídeos…, que, a través del suport de l’escriptura, el dibuix o la imatge, transmeten continus missatges sobre la sexualitat en general i sobre els rols sexuals en particular.

Els estereotips

Un estereotips és la construcció mental basada en una idea preconcebuda i simple que dón auna imatge semblant, però inexacta, de la realitat. És un motlle que condiciona el paper social i que és totalment subjectiu. És important que els educadors siguin conscients de la influència d’aquetss estereotips en l’adquisició dels rols. L’Educació Infantil haurà de procurar un ambient que faciliti l’adquisició de comportaments segons les capacitats i aptituds de cada persona, independentment dels estereotips socials i culturals.

4. ESTRATÈGIES EDUCATIVES PER EVITAR LA DISCRIMINACIÓ DE GÈNERE

La transmissió de pautes culturals sexistes, estereotips i discriminacions en funció del sexe en ocasions és present a les aules. És precís tenir especial cura en aquests asectes i evitar que formin part de currículum ocult. Per tal que es produeixi un canvi a l’escola s’han d’establir principis d’igualtat, respecte i cooperació entre els sexes. Aquest canvi no implica només la integració de nous conceptes, sinó també una nova concepció de la ciència i actituds, per tant, nous rols i sentiments que es faran explícits tant per que fa al currículum manifest com a l’ocult.

Un dels principis més importants per arribar a aquesta situació és la coeducació, entenent per aquesta l’alternativa presentada per proporcionar igualtat d’oportunitats i construir objectivament els rols masculí i femení com fets biològics. El concepte de coeducació és de manjor amplitud i riquesa que el d’ensenyament mixt, ja que aquest fa referència a la pràctica conscient que nens i nenes siguin a les mateixes aules, rebin el mateix tipus d’ensenyament, se sotmetin a les mateixes exigències i realitzin idèntiques avaluacions. La coeducació suposa i exigeix, a més, situacions s’igualtat real, de manera que ningú, per raons de sexe, no parteixi d’una situació de desavantatge o hagi de superar dificultats per arribar als mateixos objectius.

La coeducació emana de l’acceptació del propi sexe, de manera que cada alumne i alumna pugui construir la seva identitat social des d’un autoconcepte positiu i saludable. Es tracta també de proporcionar la comunicació entre les persones d’ambdós sexes, basant-se en el respecte mutu, en el coneixement encertat i en l’acceptació de la convivència.

És necessari utilitzar diferents estratègies per evitar la discriminació de gènere, que fa referència a aspectes de la vida quotidiana, el joc, els contes, la col·laboració amb les famílies, els mitjans de comunicació… algunes d’aquestes són:

– Evitar l’ús d’un llenguatge sexista a l’aula, sense utilitzar làmines, pòsters, fotografies o contes que ofereixin a les seves seqüències o imatges actituds discriminatòries per raó de sexe.

– Fomentar l’ús indiscriminat per part de nens i nenes dels recursos de l’aula, sense fer distincions entre joguines o jocs de nens i nenes.

– Partir de la consideració que les diferències biològiques no impliquen diferències conductuals, sinó que és el propi sistema social que les origina.

– Fomentar jocs cooperatius i compartits, eliminant les agrupacions en funció del gènere, promovent l’ús comú dels espais disponibles dins i fora de l’aula.

– Organitzar la participació de nens i nenes en tasques de l’aula, compartint per igual les responsabilitats de neteja, cura i organització del material.

– Realitzar de forma explícita i igualitària l’estudi del cos humà, incorporant en ell els temes específics de cada gènere.

– Mantenir un contacte permanent amb la família per liminar en la mesura del possible la transmissió d’estereotips.

CONCLUSIÓ

Com hem vist, l’educació sexual constitueix un element fonamental per aconseguir el ple desenvolupament de la personalitat dels alumnes. S’han de tractar aspectes afectius, emocionals i socials, tot això amb la finalitat que els nens i nenes arribin a conèixer i apreciar els papers sexuals femenins i masculins, i l’exercici de la sexualitat com a activitat de plena comunicació entre les persones.

A més, els prejudicis i estereotips sexistes encara són presents en les diferents manifestacions socials. Des de l’escola es considera una prioritat treballar la igualtat d’oportunitats i la coeducació i es considera imprescindible desenvolupar de manera explícita una sèrie d’estratègies que ho facin possible. Així es recull al Decret 181 i així ha de recollir-se en les diferents programacions que es realitzen als centres, assegurant-nos que no queda relegat al currículum ocult.

L’escola, en col·laboració amb les famílies, té un paper fonamental referent a la transmissió de la identitat de gènere i la socialització de la persona. Article 3 decret 181.

BIBLIOGRAFIA

FONT, P. (1990): Pedagogia de la sexualitat. Barcelona: Graó

LOE, Decret 181, RD 1630

Lopez Sánchez F. (2001): la adquisición de la identidad y rol sexual: 0-6 años. Aula de Educación Infantil núm. 3

Publicado: diciembre 22, 2015 por Santiago

Etiquetas: tema 10 educación infantil