Tema 10B – La madurez: modelos de desarrollo y edad adulta, habilidades intelectuales, personalidad y procesos de socialización, factores psicosociales de la vida adulta. Vínculos y relaciones sociales: amistad y matrimonio, paternidad-maternidad, trabajo y paro.

Introducció

La nova estructura del sistema educatiu considera l’Educació Infantil com una etapa educativa organitzada en dos cicles: la llar d’infants, de 0 a 3 anys, i el parvulari, de 3 a 6 anys. Malgrat l’Educació Infantil és una etapa no obligatòria, la majoria d’infants de Catalunya estan escolaritzats en el cicle de parvulari.

En aquest tema partirem de considerar els primers anys de la vida de l’infant com a fonamentals per al seu posterior desenvolupament. En aquesta etapa, entre altres característiques, es desplega el procés de construcció de la personalitat del nen/a, a través d’una relació interactiva entre el medi i les condicions personals. No cal dir que, en aquest procés, la funció de l’altre és imprescindible des del primer moment de l’existència, i la interacció n’és el fil conductor.

El desenvolupament psicològic presenta semblances entre unes persones i altres, però, al mateix temps, és un fenomen irrepetible. Cada individu té el seu propi ritme de desenvolupament i evolució, ja que les seves característiques psicològiques, familiars, socials i culturals són diferents.

2. Els alumnes d’Educació Infantil

En acabar l’etapa d’Educació Infantil, els nens i nenes han d’haver adquirit unes capacitats que els possibilitin viure unes relacions estables i afectives amb si mateixos i amb els altres, un coneixement i interpretació de l’entorn, i adquirir uns instruments d’aprenentatge que els permetin anar formant part d’una societat culturalment organitzada. En aquesta etapa, cal atendre especialment les necessitats bàsiques de caire biològic, psicològic, afectiu, intel·lectual, lúdic i social dels infants.

Al llarg de l’Educació Infantil, els infants hauran d’haver desenvolupat les característiques següents:

1) Progressar en el coneixement i domini del seu cos i de les seves possibilitats, adquirint hàbits bàsics de salut i benestar.

2) Assolir el grau de seguretat afectiva i emocional que correspon al seu moment maduratiu i anar-se formant una imatge positiva d’ells mateixos i dels altres.

3) Comportar-se d’acord amb uns hàbits i normes que els portin cap a una autonomia personal i cap a una col·laboració amb el grup social.

4) Observar i explorar l’entorn immediat amb curiositat i respecte.

5) Discriminar, relacionar i retenir dades sensorials.

6) Establir relacions entre els objectes aplicant les estructures del pensament intuïtiu i elaborar una primera representació del temps i l’espai.

7) Representar aspectes de la realitat viscuda o imaginada i expressar-los mitjançant les possibilitats simbòliques del joc i altres formes de representació.

8) Comunicar-se de manera ajustada als diferents contextos i situacions, per mitjà de diversos llenguatges.

9) Conèixer els signes d’identitat propis de Catalunya.

Així, el nen/a es va fent cada vegada més actiu i emprenedor, però encara disposa d’uns recursos limitats. Per tal d’ampliar aquests, cal tenir en compte que l’aprenentatge infantil es caracteritza per:

· La importància de l’acció i la interacció.

· L’activitat lúdica és una activitat privilegiada.

· La necessitat de partir del bagatge d’experiències del nen/a perquè l’aprenentatge sigui significatiu.

· La imitació, l’observació, la indagació, l’experimentació, l’atenció, la manipulació, l’associació, la memorització, l’expressió, la fantasia, la imaginació…, com a processos privilegiats de l’aprenentatge infantil.

· L’estreta relació entre els aprenentatges i la vida dels nens.

· La globalització com a metodologia més apropiada per atendre aquestes edats, ja que hi ha una relació molt estreta entre desenvolupament relacional, afectiu, emocional, cognitiu i físic.

Aquests trets ens fan pensar en la necessitat de no establir una relació dicotòmica entre joc i treball, error en què es cau sovint a l’escola infantil. El professor ha d’intentar desestimar aquesta separació tot propiciant que els nens/es gaudeixin aprenent.

3. El desenvolupament evolutiu en els diferents àmbits

La Psicologia Evolutiva és la ciència que estudia a l’ésser humà en el desenvolupament; s’ocupa, per tant, també dels canvis psicològics que passen al llarg de la vida humana.

Abans de descriure els canvis que es van produint en el desenvolupament de l’infant de 0 a 6 anys, cal clarificar alguns aspectes i conceptes àmpliament investigats i discutits en el temps.

En primer lloc, què hi ha de genètic i adquirit en el desenvolupament? L’ésser humà és un tot complex en el qual ambdós factors actuen de forma interrelacionada i són igualment importants.

En néixer, el nadó és un ésser desvalgut, en el qual predominen els aspectes biològics i orgànics. A mesura que va avançant en el seu coneixement, allò psicològic i ambiental va adquirint una major importància, cosa que genera unes característiques pròpies en el desenvolupament i evolució de cada individu.

En segon lloc, com ens desenvolupem? La Psicologia Evolutiva posa ordre i estableix uns estadis. Les primeres etapes són més semblants; les diferències apareixen amb el temps. Les últimes etapes es defineixen per grans trets.

I, per últim, què entenem per períodes crítics? Són moments del nostre creixement en què una funció, òrgan o teixit es desenvolupa amb més força.

A continuació, tot i les variacions i diferències esmentades, intentarem descriure de forma general els trets bàsics del desenvolupament de 0 a 6 anys. Tot i així, no podem perdre de vista que no existeixen calendaris únics i inamovibles, alguns infants són més prematurs i altres més lents.

3.1. El desenvolupament motor

Els progressos aconseguits pels nens/es en el pla del desenvolupament motor són realment importants durant el període que ens ocupa.

La meta d’aquest desenvolupament és el control del propi cos fins treure’n totes les possibilitats d’acció i expressió que siguin possibles. El progressiu domini del control corporal és un procés que s’ajusta a dues lleis fonamentals:

a) Llei céfalo-caudal del desenvolupament: es controlen abans les parts del cos que estan més pròximes al cap, tot estenent-se després el control cap a baix.

b) Llei próximo-distal: es controlen abans les parts del cos que estan més a prop de l’eix corporal que aquelles que estan més allunyades.

Així, el nen/a evolucionarà de moviments involuntaris a moviments no reflexos i controlats. Progressivament anirà integrant i controlant més nombre de grups musculars i el moviment s’anirà fent cada vegada més precís amb la incorporació de repertoris psicomotors més especialitzats i complexos. A poc a poc, es van produint un control postural que s’ajusta a les següents fites:

· CONTROL DEL CAP: tot i que des del principi hi ha un cert control dels moviments, la seva sustentació es dóna als 3 o 4 mesos.

· COORDINACIÓ ULL – MÀ: està ben establerta al voltant dels 3 o 4 mesos.

· POSICIÓ ASSEGUDA: amb 4 – 5 mesos es mantenen asseguts amb suport. Cap als 6 – 7 mesos es mantenen sense suport.

· LOCOMOCIÓ ABANS DE CAMINAR: al voltant dels 9 – 10 mesos el nen/a és capaç d’aguantar-se dret i recolzant-se amb alguna cosa; i sense suport al voltant dels 12 mesos. Camina sol en algun moment cap als 12 – 14 mesos.

A partir dels 3 anys el nen/a ha accedit a l’autonomia motora, realitza per si mateix activitats de neteja i alimentació, i domina les regles bàsiques de la comunicació.

Quant a la motricitat, segueix guanyant precisió i control del propi cos i dels seus moviments i va avançant en el domini de la motricitat fina.

3.1.1. La construcció de l’esquema corporal

Entenem l’esquema corporal com la representació que tenim del nostre cos, dels diferents segments corporals, de les possibilitats de moviment i acció, així com de les seves diverses limitacions. (Ballesteros, 1982)

En néixer, els nadons no diferencien el seu cos de l’entorn, de manera que desconeixen els seus límits.

El coneixement del propi cos és un procés gradual, d’integració d’experiències i necessàriament lent. Comença amb un coneixement sensorial, integrat per una multitud d’estímuls de caràcter intern i extern. Les exploracions que el nen/a fa amb les diferents parts del seu cos, i les exploracions del cos de l’adult, l’ajuden a conèixer el seu propi cos i a prendre’n consciència.

A partir d’aquest coneixement sensorial, l’infant haurà d’elaborar unes imatges que li permetin representar-se o evocar mentalment les diferents parts del seu cos de forma integrada i el lloc que ocupa en l’espai o entorn físic. En aquest moment es completarà la construcció del seu esquema corporal.

Així doncs, l’esquema corporal és una imatge del cos que informa al subjecte sobre el seu propi cos i la seva orientació en l’espai; cosa que li permet actuar amb eficàcia.

La construcció de l’esquema corporal és un procés llarg. La primera consolidació s’efectua cap als sis o set anys, i es va modificant en els moments crítics del cicle vital, especialment en l’adolescència i la tercera edat.

3.2. El desenvolupament cognitiu

Per exposar el desenvolupament de la intel·ligència del nen/a, ens basem en la teoria de Piaget, ja que és la més acceptada i fa una descripció seqüencial del desenvolupament més completa.

Segons Piaget, la intel·ligència no sorgeix de manera espontània, sinó que és una facultat que es va construint “pas a pas” amb l’ajut de l’experiència. Per això aquestes teories s’han anomenat constructivistes. Aquest teòric va prendre com a punt de partida una idea de l’Antropologia: qualsevol variació que es produeixi en un organisme i faciliti la seva supervivència tendeix a mantenir-se i es transmet a la descendència. Això s’ha anomenat l’adaptació al medi. El desenvolupament cognitiu de l’home segueix també aquest procés d’adaptació al medi.

Seguint la teoria de Piaget, es poden establir tres grans períodes:

1. Període sensoriomotor (0 – 2 anys)

2. Període de preparació i organització de les operacions concretes (2 – 11 anys) subdividit en:

a. Període preoperatori

i. Preconceptual (2 – 4 anys)

ii. Intuitiu (4 – 6 anys)

b. Període de les operacions concretes (7 – 11 anys)

3. Període de les operacions formals

Segons les edats assenyalades, l’etapa d’Educació Infantil abraçaria el període sensoriomotor i el subperíode preoperatori.

En el primer període, la intel·ligència del nen/a és fonamentalment pràctica, lligada a allò que és sensorial i a l’acció motora. Els assoliments més destacats són l’establiment de la conducta intencional, la construcció del concepte d’objecte permanent i de les primeres representacions i l’accés a la funció simbòlica.

En el subperíode preoperacional (2 – 7 anys) es dóna un progressiu desenvolupament dels processos de simbolització. Certes limitacions són pròpies d’aquesta etapa: egocentrisme cognitiu, manca de reversibilitat, insensibilitat a la contradicció, pensament encara exclusivament lligat als indicis perceptius i raonaments intuitius.

Els reflexes són la primera relació que el nadó estableix amb el medi. Aquests moviments involuntaris van evolucionant progressivament cap a conductes controlades i més complexes.

En arribar al pensament preoperacional, Piaget distingí un nivell inicial, pensament preconceptual, que correspon aproximadament a l’edat dels dos anys fins als quatre, en què predomina l’activitat d’interiorització mental dels esquemes d’acció.

Els processos d’abstracció lògica del nen/a en aquest nivell es troben a mig camí entre els esquemes d’acció i els veritables conceptes. En aquesta edat el nen/a és capaç de reconèixer determinades característiques en un individu concret, en canvi, és encara incapaç d’atribuir aquesta característica a altres individus.

En la conducta de l’infant d’aquestes edats s’observen les característiques següents:

Ø L’atractiu que tenen per al nen/a diversos índexs perceptius –forma, color…- i la dificultat que presenta per a diferenciar cadascun d’aquests quan se li demana.

Ø La dificultat per mantenir un criteri de semblança comuna a un conjunt d’objectes. És l’anomenat “pensament transductiu”, que procedeix del particular al particular.

Ø La propensió a donar interpretacions globals, sincrètiques, que no provenen d’una anàlisi prèvia de les parts, ni d’establir relacions entre elles.

En un segon nivell, trobem el pensament intuïtiu, que es caracteritza per representacions basades en configuracions estàtiques.

Els trets més característics d’aquesta etapa són:

Ø Pensament simbòlic i preconceptual: entenent els preconceptes com a mig camí entre la generalitat pròpia del concepte i la individualització dels elements.

Ø Egocentrisme: dificultats en situar-se en el punt de vista dels altres.

Ø Sincretisme: percepció per globalitats, incapacitat per descomposar el tot en parts.

Ø Pensament fenomènic: centrar l’atenció en allò que destaca; sense poder tenir en compte diversos factors al mateix temps.

Ø Pensament transductiu: procedir del particular al particular.

Ø Irreversibilitat de la cognició: incapacitat de prosseguir un cert camí en un sentit i fer-ho després en sentit invers per trobar el punt de partida.

Ø Pensament màgic: concebre el món animat per forces especials.

3.3. El desenvolupament lingüístic

Ja des del naixement, els nens/es, estan preparats per incorporar-se a rutines d’intercanvi social. El nadó és un ésser actiu que busca constantment estímuls. L’adult, així mateix, va adequant les seves conductes a les que observa en l’infant i estableix un marc estable d’interacció. D’aquesta forma, el nadó troba que les seves conductes són interpretades i seguides de conductes no molt diferents per part de l’adult. Aquestes interaccions inicials, en uns marcs estables, limitats i repetitius que l’adult ofereix al nen/a, permeten reconèixer i anticipar la pròpia resposta.

En parlar del desenvolupament del llenguatge, podem diferenciar dues grans fases:

1. FASE PRELINGÜÍSTICA

Cap als 4 mesos, el nen/a comença a diversificar els seus interessos entre el món dels adults i el dels objectes. Així, progressivament els objectes formaran part de les activitats entre el nen/a i l’adult, cosa que possibilitarà que aquest elabori les seves accions sobre la realitat.

Entre els 6 i 12 mesos apareixen gestos culturalment determinats, es diversifiquen les expressions facials i apareixen les primeres vocalitzacions.

2. FASE LINGÜÍSTICA

A l’inici del segon any de vida, el nen/a comença a emetre algunes paraules, augmentant a poc a poc fins els 20 – 24 mesos. Posteriorment, s’experimenta un creixement rapidíssim. Aquestes produccions es caracteritzen pel seu caràcter repetitiu i pautat.

Un o dos mesos després, aquestes primeres paraules comencen a utilitzar-se en contextos on mai abans s’havien utilitzat.

Durant el període dels 2 als 6 anys, els nens/es fan els aprenentatges bàsics del llenguatge oral i s’introdueixen a l’aprenentatge escrit.

Als dos anys les produccions infantils són els enunciats de dues paraules. D’aquests enunciats, passant pel llenguatge telegràfic, les frases simples, les frases coordinades i les subordinades, els nens/es s’inicien, al voltant dels 5 o 6 anys, en la producció de narracions o històries. Així mateix, van progressant en el domini del sintagma nominal i sintagma verbal.

Les capacitats comunicatives dels subjectes es veuen incrementades quan se n’adonen de les característiques de l’interlocutor, la seva edat i status; cosa que els fa adaptar el seu llenguatge des d’un punt de vista formal.

3.4. El desenvolupament socioafectiu

Els progressos en el desenvolupament psíquic del nen/a es reflecteixen en tres dimensions:

1. Construcció de la personalitat.

2. Les seves relacions amb els adults.

3. La importància que concedeix als seus companys d’edat i de jocs.

1. Construcció de la personalitat

Els progressos en el coneixement de la realitat exterior estan estretament vinculats als avenços que el nen/a realitza en la diferenciació de si mateix respecte al món social que l’envolta i en la construcció de la seva pròpia identitat.

L’etapa de 3 a 6 anys és la més significativa en la construcció de la personalitat. Wallon la definí com la del personalisme. Inicialment el nen/a necessita diferenciar-se dels altres, mitjançant l’oposició. Seguidament, passa a una fase de consolidació de la seva autonomia, de fer-ho tot per ell mateix. I, finalment, fa identificacions i adopta característiques dels papers que tenen un major impacte per a ell. (Wallon, 1956)

La construcció de la noció del seu propi cos té una funció important, així com la consciència psicològica de si mateix, a partir de la progressiva diferenciació i relació amb els altres.

2. Les relacions amb els adults

Entre els 2 i 6 anys, el camp d’actuació social dels nens/es s’amplia considerablement.

Pel que fa als pares, s’encarreguen, entre d’altres tasques, de l’educació i formació d’hàbits i de l’adquisició de normes de conducta per part dels seus fills. Cada família té unes característiques determinades, tant des del punt de vista social com afectiu. Així doncs, tots els medis són estimulants.

Bandura (1967) assenyala que hi ha dues classes de processos en l’aprenentatge de la socialització, mitjançant els quals els nens/es assoleixen actituds, valors i patrons de conducta social:

· L’ensenyança directa: els pares expliciten amb precisió els aprenentatges que els fills han d’efectuar. Intenten modelar la conducta del fill mitjançant recompenses i càstigs.

· La imitació activa, per part dels nens, de les conductes i actituds dels pares.

3. La relació amb els companys

El paper de l’adult té una gran importància en el tipus de relacions que estableixen els nens/es entre ells, tant en el medi familiar com al parvulari. La resolució de problemes sense la intervenció directa de l’adult és afavoridora per al desenvolupament de l’autonomia intel·lectual, afectiva i social.

Les interaccions amb altres nens/es compleixen una funció específica, en el desenvolupament psíquic de l’individu, que es pot sintetitzar en:

· Canalització i regulació de l’agressivitat.

· Progrés en el reconeixement dels drets i deures dels altres.

· Progrés en el descentrament social i cognitiu.

4. Alteracions en el desenvolupament

Les alteracions en el desenvolupament poden ser degudes a l’actuació de diversos factors, que fan que els alumnes siguin diferents:

a. Factors orgànics o biològics

b. Factors sòcioculturals

c. Factors de la pròpia institució escolar

d. La personalitat individual del nen/a

Per tant, les diferències individuals són fruït, més concretament, de la interacció entre l’equip biològic de base de l’infant, el context en què es troba i els processos d’ensenyament – aprenentatge.

S’han elaborat diverses classificacions dels trastorns que poden aparèixer en el desenvolupament de les persones. Presentem aquí la classificació elaborada per l’Associació Psicològica Americana (APA), que ha estat contínuament revisada i actualitzada:

· Retard Mental: inclou diferents graus d’afectació: lleu, moderat, greu, profund, de gravetat no especificada.

· Trastorns de l’aprenentatge:

a) Trastorn de la lectura

b) Trastorn del càlcul

c) Trastorn de l’expressió escrita

d) Trastorn de l’aprenentatge no especificat.

· Trastorns de les habilitats motrius: trastorns del desenvolupament de la coordinació.

· Trastorns de la comunicació:

a) Trastorn del llenguatge expressiu

b) Trastorn mixt del llenguatge expressiu – receptiu

c) Trastorn fonològic.

d) Tartamudesa.

e) Trastorn de la comunicació no especificat

· Trastorns generalitzats del desenvolupament:

a) Trastorn autista

b) Trastorn de Rett

c) Trastorn desintegratiu infantil

d) Trastorn d’Asperger

e) Trastorn generalitzat del desenvolupament no especificat

· Trastorns per dèficit d’atenció i comportament pertorbador

a) Trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat

· Trastorns de la ingestió alimentària de la infància

· Trastorn de tics

· Trastorns de l’eliminació

a) Encopresis

b) Enuresis

· Altres trastorns de la infància o l’adolescència

a) Trastorn d’ansietat (per la separació dels pares)

b) Mutisme selectiu

c) Trastorn reactiu de la vinculació

d) Trastorn de moviments estereotipats

e) Deliris, demència

5. Referències normatives, bibliogràfiques i altres

Publicado: noviembre 22, 2017 por Laura Gonzalez

Etiquetas: tema 10 intervención sociocomunitaria