Tema 2 – Agentes de la intervención social: ocupaciones, niveles, características y aptitudes. Afectividad e intervención social: actitudes de los profesionales del ámbito sociocomunitario. La colaboración con otros profesionales.

Tema 2 – Agentes de la intervención social: ocupaciones, niveles, características y aptitudes. Afectividad e intervención social: actitudes de los profesionales del ámbito sociocomunitario. La colaboración con otros profesionales.

1. AGENTS DE LA INTERVENCIÓ SOCIAL: OCUPACIONS, NIVELLS, CARACTERÍSTIQUES I APTITUDS.

Els agents de la intervenció social són tant els professionals de l’Acció Social, com treballadors socials, Educadors Socials o Animadors Comunitaris, com també ho són els animadors culturals, monitors, professionals dels serveis de salut, els promotors econòmics, els informadors juvenils i els professionals de l’educació.

Per tant són agents de la intervenció social: els professionals, l’administració i la població.

L’èxit d’aquests agents dependrà que es realitzin:

  • una implicació suficient en el grup per a participar en la seva problemàtica.
  • una distància suficient per a tenir perspectiva i poder objectivar.

Una actuació que pretén el desenvolupament comunitari implica una interdisciplinarietat i que les institucions que actuïn sobre un territori tinguin ben definits objectius i funcions, al mateix temps han de tenir informació necessària i la coordinació entre elles amb la finalitat de racionalitzar recursos i evitar doblar serveis.

OCUPACIONS

Objectius de treball:

1. Autonomia individual: capacitat individual de resoldre els problemes particulars en el marc de la comunitat.

2. Autogestió o capacitat col·lectiva. per a gestionar les respostes als problemes que en són comuns.

3. Eficàcia organitzativa o flexibilitat: la capacitat d’una organització de mantenir adequadament i flexiblement els seus objectius, les seves produccions.. en una determinada comunitat.

4. Manteniment dels objectius organitzatius.

Cada un d’aquests objectius de treball poden proposar estratègies d’intervenció pròpies o diferenciades.

Estratègies de la intervenció en la comunitat

A) Quan l’objectiu de treball és l’autonomia:

  • Prestacions individualitzades de tipus econòmic , informatives , de tractament, etc funcionen a través de la demanda prèvia ( reconeixement de la demanda d’ajuda)
  • Informacions, campanyes, etc oferint nous coneixements (diaris, TV, ràdio , publicitat,..)
  • Formació o ofertes de cursets, tallers d’aprenentatge o de desenvolupament d’habilitats, grups de reflexió o d’anàlisi ,etc.
  • L’animació sòciocultural o invitació a participar a un acte cultural , una festa, etc.
  • La construcció, reconstrucció o dinamització de les xarxes de recolzament psicosocial que requereix un determinat individu.

B) Quan l’objectiu de treball és l’autogestió:

  • L’organització de la comunitat en la creació d’entitats, associacions o equipaments que permetin analitzar tant les demandes com les respostes a les necessitats d’aquests col·lectius.
  • L’establiment de plans participadors i col·lectius que permetin remuntar la situació de subdesenvolupament econòmic que té una determinada comunitat.
  • El progrés de canvi d’una comunitat o l’establiment de plans i programes col·lectius on participa una comunitat amb l’objectiu de millorar la relació.

C) Quan l’objectiu de treball és l’eficàcia de l’organització:

  • Complementació institucional o projectes que se superposin a una organització, entitat o equipament amb la intenció d’ajudar a la qualitat dels objectius que es proposen.
  • Potenciació institucional o intervenció que es realitza en els components de l’organització amb l’objectiu de millorar la seva capacitat productiva, participativa, etc. Tècniques específiques: anàlisi institucional, consultors de processos, seminaris de formació,…
  • Desenvolupament institucional o ampliació dels objectius… a partir d’aportacions econòmiques, incorporació , ampliació de locals,..

NIVELLS

Els protagonistes reals de la intervenció social: l’Administració, els serveis i els professionals públics i la població.

1. L’ Administració és una part fonamental dels processos participatius per les lleis i marc legal, financiació, creació i dotació de recursos, contractació de personal i serveis,..: Una part fonamental és la implicació dels ajuntaments en el procés.

2. Els serveis : cal una coordinació comunitària dels diferents serveis especificant: funcions, papers, existència d’instruments comuns i compartir coneixements i la necessitat de superar les intervencions sectorials, parcials i fragmentàries.

3. Comunitat : és el teixit social de la població, els seus grups formals i informals, les seves associacions de tot tipus i els seus líders formals i informals.

CARACTERÍSTIQUES

La intervenció social és el conjunt d’accions, projectes i programes d’iniciativa social, pública i privada que incideixen en els processos sòcio-culturalsi sòcio-econòmics dels grups i sectors socials amb necessitats bàsiques per a transformar i millorar la seva vida.

Les característiques de la intervenció social on es basen els agents de la intervenció serien:

§ Participació en el coneixement i reconeixement de la realitat concreta.

§ Participació en la recuperació de la pròpia experiència i identitat cultural del grup o sector social, de la seva expressió i de la seva comunicació.

§ Participació en el desenvolupament o reforçament de la capacitat d’actuar col·lectivament i solidàriament , de la identitat social del grup o sector social, multiplicació de l’organització i de la comunicació.

§ La comunicació com a procés horitzontal i democràtic.

El model d’intervenció comunitària dóna molta importància a la participació: l’individu i la comunitat es responsabilitzen en la resolució dels problemes socials:

§ Evitant la separació de l’individu del seu entorn social.

§ Enfatitzant la prevenció: potenciació de la capacitat dels individus i de la comunitat per fer front als problemes socials.

§ Canviant el rol del professional: passa d’expert a transmissor d’informació i capacitats.

§ Es dóna importància a la interacció entre individu i el seu entorn en la gènesi i solucions dels problemes.

§ Comporten canvis en la relació professional i usuari. Aquesta relació és una eina important del professional per a intervenir.

APTITUDS

Les aptituds dels agents de la intervenció social són: tolerància, iniciativa, disponibilitat, facultat d’observació, capacitat d’adaptació a les persones, responsabilitat, equilibri nerviós, motivació per al treball, treball en equip i secret professional.

Rol dels agents d’intervenció social:

.iniciador de processos socials

.catalitzador de forces col·lectives

.model de comportament

.líder de grups

.educadors

Objectius dels agents d’intervenció social:

.Facilitar la relació personal

.Promoure actituds cooperatives

.Despertar el desig de participació

.Acollir i canalitzar les iniciatives col·lectives

.Despertar el sentit crític davant de situacions socials

.Ajudar els grups a plantejar els seus problemes

.Ser agent de canvi social

.Motivar els grups

.Aclarir els objectius a assolir

.Coordinar les activitats

.Oferir els recursos tècnics necessaris

.Promoure l’autocrítica

.Vetllar pel clima del grup i ajudar a superar eventuals conflictes.

Funcions de l’atenció personal com a relació:

.Informar i comunicar: transmissió de coneixemnt i capacitats.

.Motivar : potenciar la participació , la responsabilitat en la resolució de problemes

.Avaluar i diagnosticar amb una funció preventiva: reconèixer les capacitats i competències per a potenciar-les. Buscar factors de risc.

.Avaluació de l’individu: en relació al seu entorn per buscar les causes, interveniren la interacció i potenciar els recursos.

.Ampliar la percepció que té l’individu de la seva realitat.

D’acord amb aquests principis , l’atenció personal respon a un model de competència que s’inspira en dos objectius:

a) Promoure els recursos i habilitats individuals per a accedir a recursos de l’entorn social i afrontar els problemes.

b) Desenvolupar comunitats i organitzacions competents.

Funcions que han d’exercir els agents de la intervenció social

. Funcions de coneixement de la realitat física i humana en la que actua.

. Funcions de planificació de la intervenció, tant si es tracta de programes globals, com de projectes d’activitats concretes.

. Funcions d’intervenci´´o sobre el conjunt del territorio sobre petits grups d’acció i sobre el conjunt del territori.

2. AFECTIVITAT I INTERVENCIÓ SOCIAL:ACTITUDS DELS PROFESSIONALS DE L’ÀMBIT SOCIOCOMUNITARI.

Els agents de la intervenció social han d’assumir realment la comunitat de la base com a punt de referència real i directe de les intervencions,prestacions, serveis, programes socials.

Han d’assumir també aquells factors estructurals que configuren la comunitat i la determinen.

I per últim passar d’una acció sobnre les conseqüències a una acció també sobre les causes.

En les noves formes d’intervenció social , en primer lloc es demana un cert compromís emocional del professional, que en part haurà d’identificar-se amb la comunitat natural amb la qual està treballant i haurà de convertir-se en un participant actiu en el desenvolupament de recursos comunitaris.

Els agents de la intervenció social han de passar d’una posició defensiva centrada en els problemes , a una actitud més optimista que permeti descobrir en el mateix , en els usuaris dels serveis socials i en la mateixa societat, mecanismes i estratègies que possibilitin i promoguin canvis favorables.

L’atenció personal com a relació

La relació interpersonal amb un professional és un factor decissiu en l’augment de la motivació i el manteniment d’un procés de canvi a llarg plaç en persones amb problemes.

Els canvis són més importants quan hi ha una relació cara a cara amb un conseller, que quan s’utilitzen altres procediments impersonals d’auroajuda. El factor importantés la forma en què aquest actua durant la relació. Estils més empàtic és associat amb menor resistència i millors canvis a llarg plaç.

Processos que intervenen en l’atenció personal com a relació

Un dels principals efectes és la influència, tant per: ampliar la percepció i coneixements de l’usuari , o per canviar actitud, motivar, augmentar l’autoestima, ajudar a afrontar situacions de crisi, ajudar-li a canviar la seva forma d’enfrontar-se als problemes o orientar-li en l’accès als recursos, el professional tractarà d’influir a través de la relació.

Com s’exerceix la influència en la relació:

-donar informació i instruccions

-actuar com a model

-donar retroalimentació

-preveure mitjans

-reestructurar cognicions i percepcions

-oferir recolzament emocional

La motivació

Un dels factors més rellevants en l’atenció personalés la motivació de l’usuari. Els indicadors de la motivació són:

1. Existeix un alt nivell d’energia invertida: es manifesta en els esforços que farà l’individu per a arribar a les seves finalitatsi els contiguts emocionals associats a elles.

2. Existeix una direcció clara cap a on es dirigeixen els esforços.

3. Es dóna persistència en la conducta dirigida cap a l’objectiu.

4. Es dóna la suficient flexibilitat en els camins per arribar a l’objectiu.

Els factors que influeixen en la motivació :

-interès ,actitud i creences

-definició i característiques de fites concretes

-discrepàncies en tre les situació actual i les fites.

-informació sobre possibles camins a seguir.

-habilitats i competències

-expectatives , percepcions de control i autoeficàcia percebuda.

La motivació a través de la participació:

Una persona està més motivada per realitzar una tascaquan ha participat en la recerca de solucions i exploració d’alternatives, ha analitzat pros i contras, ha pogut influir en lea presa de decisions i té un paper actiu en la gestió del canvi.

Les estratègies molt directives són menys eficaces que les participatives.

La motivcació a través de la comunicació:

Hi ha tres tipus de comunicació que afavoreix la motivació:

-establir i clarificar fites i organitzar les actuacions per a aconseguir-les

-donar i organitzar la informació

-transmetre recolzament i reconeixement.

3. LA COL·LABORACIÓ AMB ALTRES PROFESSIONALS

EL TREBALL EN EQUIP

Sorgeix d’una doble necessitat:eficàcia i profunditat i dels desenvolupament de potencialitats individuals amb ajuda d’altres.

És una necessitat i un instrument; malgrat que hi ha una sèrie de condicionsi exigències:

acceptar una estructura de funcionament, llenguatge comú, confiança., interdependència i complementarietat humana i interprofessional, responsabilitat comú compartida, models de comunicació. avaluació del treball, vivència de pertenença a un equip, passar del “jo” al “nosaltres”= cohesió

PROCÉS DE FORMACIÓ D’UN EQUIP

L’equip neix com a necessitat d’atendre una situació , roman fins que dura el fi i desapareix quan s’assoleix la finalitat.

La dinaàmica de formació de l’equip passa per:

.identificació, complementarietat diferenciació

.formació,constitució

.resistències: desconfiances, competències, context ideològic

.descripció de tasques

.determinació de sistemes de coordinació

.determinació de funcions i rols ( intercanvi de rols)

LA SALUT I LA MORAL DE L’EQUIP

És l’expressió de la maduresa i cohesió de l’equip. L’equip efectiu ha de guanyar temps i energia, trencar resistències, diversificar models intel·lectuals, afavorir l’anàlisi sistemàtica i investigació, entre d’altres.

Perquè hi hagi una moral de grup és precís que en els seus membres es donin:

.conviccions fermes

.coneixements de trerball

.valors personals en concordança amb els del grup

.coordinació d’esforços

Els símptomes d’una moral alta són: esperit de treball, esforç sostingut, satisfacció, entusiasme, resistències a contratemps .

Les condicions que afavoreixen una moral alta són: existència d’un objectiu comú conegut, que els membres sentin que l’objectiu és vàlid, que els membres estiguin convençuts que l’objectiu pugui ser assolit.

CARACTERÍSTIQUES DEL BON FUNCIONAMENT DELS GRUPS

-Major preocupació pels objectius que per les normes de funcionament.

-Interaccions freqüents entre els membres .

-Comunicacions freqüents i àgils

-Participació en els problemes i objectius d’altres grups. Actitud d’obertura

-Tots els membres del grup estan sempre informats dels objectius, tant els propis com els dels altres grupsamb els quals cal col·laborar.

-Es valora més la “idea” que representa el cap.

-El cap estimula la cohesió del grup.

LA COORDINACIÓ EN EL TREBALL EN EQUIP

La finalitat és la d’harmonitzar les activitats i esforçosd’un conjunt de persones amb la finalitat que les tasques assisgnadesa cada un encaixin dins d’una totalitat i afavorir, aix.i, la interrelació per a una millor conseqüència d’objectius.

Consisteix en intercanviar idees i comptabilitzar criteris d’actuacions amb la finalitat d’ordenar les activitats, serveis i persones, per aconseguir la finalitat proposada.

Els tipus de coordinació són:

-preventiva: té per finalitat assegurar l’harmonització d’activitats prèviament a la seva realització.

-operativa: s’exerceix durant l’execució per a mantenir l’harmonia de factors i esforços i/o fer ajustaments en funció de fets imprevistos .

Els nivells de coordinació:

-polític : afectaa les directius globals d’actuació iassignació de recursos.

-tècnic: formulació de programes sectorials relaxcionats entre sí.

-territorial: implementació operativa a nivell territorial de ots i cada un dels programes formulats sectorialment per a una unitat geogràfica superior.

MULTIPROFESDSIONARIETAT, INTERDISCIPLINARIETAT

Piaget defineix la interdiciplinarietat com l’intercanvi mutu i la integració recíproca entre vàries ciències que donen com a resultat l’enqueriment mutu. Ja en el camp de la intervenció comunitària en José Mª Rueda ho defineix com “l’equip interdisciplinar és un conjunt de professionals diferents encarats cap a un objectiu comú, igualats en el moment de fer aportacions, però diferents en el tipus d’informació i d’intervenció que puguin fer i capacitats per a reorganitzar les seves actuacions”.

La interdisciplinarietat fa referència al funcionament operatiu en el maneig de problemes; en canvi la multidisciplinarietat fa referència a la composició de l’equip.

Fases en el desenvolupament de la interdisciplinarietat:

1. Es caracteritza per un apropament als problemes de manera multidisciplinar, és a direl “fer” els diferents professionals de forma independent i per separat.

2. Es caracteritza per la definició i implantació d’un model organitzatiu , no amb poques dificultats, i això comporta el superposar el treball individualista i/o cooperativista una coordinació horitzontal (divisió funcional del treball) i vertical (jerarquia administrativa) que possibilita l’abordatge dels problemes de manera integral, en tant que per la seva naturalesa , les temptatives de solució no són exclusives d’una sola disciplina

Evidentment aquest model permet portar a terme el treball en equip de manera interdisciplinar, però cal entrenar els professionals en aquest aprenentatge, així com definir els objectius, els mitjans i estratègies, calendari, espais de coordinació i mètodes d’avaluació del treball.

3. En molts casos ha de consistir tant en l’abordatge integral dels problems a través dels equips interdisciplinars, com possibilitar que l’assignació de recursos (materials, econòmics, informatius, socials, instrumentals, etc ) es realitzi a la instauració o desenvolupament de conductes competents i/o adaptatives , mitjançant l’adequada programació i avaluació de les intervencions.

Amb tot això es vol dir que es treballa en equip de manera funcional, quan es possibilita l’aparició de relacions funcionals entre l’assignació de recursos i les conductesdels usuaris dels serveis socials comunitaris.

BIBLIOGRAFIA

REZSOMAUZY R.: El desarrollo comunitario

Ed. Narcea S.A. Madrid, 1988

SANCHEZ VIDAL A. :Psicología comunitaria :bases conceptuales y métodos de intervención PPU, Barcelona ,1988

Generalitat de Catalunya: “Jornades sobre formació d’educadors i agents sòcioculturals”

Barcelona, 1988 Univesitat de Valladolid: “Trabajo en equipo”

Belorado, 1992