1- El desenvolupament del llenguatge en el nen de 0 a 6 anys.
Piaget i Gesell són autors que van dedicar pràcticament tota la seva vida a estudiar el desenvolupament del llenguatge en els infants.
Dels 0 als 12 mesos. Llenguatge condicionat:
– Biològic (plors, gargoteig).
– Articulat (vocalitzacions, síl·labes).
– Social (fa gracietes).
– Imitatiu (imita sons).
Els primers símptomes del llenguatge infantil estan vinculats a sensacions i necessitats orgàniques: gargoteig, més tard vocalitza sensacions de plaer, desig … és la característica del primer trimestre de vida. A partir d’aquí apareix el plor com a expressió de necessitats i molèsties: gana, sed, humitat al bolquer…
A partir del mig any emiteix sons vocàlics en reconeixement de les persones i entén els gestos.
En el tercer trimestre la vocalització es va transformant en articulació de sons fins arribar a les síl·labes.
Dins del primer any diu papa i mama és com l’entrada en el món de la comunicació.
L’infant parla perquè li produeix plaer, no perquè entengui les coses.
De 1 a 2 anys. Llenguatge interioritzat:
– Parloteig.
– Interiorització (parla sol).
– Executa ordres ( comprensió).
El més característic d’aquest període és que comprèn i executa ordres senzilles: digues adéu, dona´m la mà, seu …etc.
En aquesta edat també ha evolucionat la seva capacitat de
socialització.
Combina paraules senzilles i les aplica a l’objecte : nas, boca …
Als dos anys hi ha una comprensió millor estructurada, hi ha un vocabulari d’unes tres-centes paraules, predominen els substantius.
La paraula ja és una reacció verbal, l’utilitza per designar una cosa.
L’infant parla sol, amb les seves joguines, escolta la seva veu i li agrada.
Tercer any. Llenguatge comunicatiu.
– Acumula el nom de les coses.
– S’interessa pel lèxic.
– Utilitza els pronoms.
– Construeix frases.
El número de paraule que coneix són aproximadament 1000.
En aquest període el llenguatge infantil deixa de dependre d’estímuls externs, s’interoritza i comença a tenir significat. Li serveix per designar el que ell intenta comunicar als demés, passant així al terreny de la comunicació.
Cal donar-li vocabulari, deixar-lo manipular objectes, escoltar-lo, entendre’l i estimular la seva comprensió i l’expressió dels seus desitjos. Cal pronunciar bé.
4 anys.
– Utilitza verbs irregulars.
– Vocabulari de 1600 paraules.
– Pregunta molt.
Té un vocabulari d’unes 1600 paraules.
Mostra molta curiositat per tot el que l’envolta i pregunta molt.
Fa frases utilitzant alguns adverbis.
De 5 a 6 anys.
– Posseeix l’estructura de la frase.
– Té un vocabulari extens.
– Adopta un model de llenguatge adult.
Posseeix un vocabulari de 2500 a 300 paraules. Utilitza estructures de frases senzilles.
Cal que l’ambient que l’envolta sigui ric en vocabulari i estímuls de llenguatge, així tindrà més ganes d’expressar-se .
Evolució de la comprensió i l’expressió.
2.1 estadis de la comprensió.
La comprensió no és un procés passiu de recepció, sinó un procés de construcció d’informació actiu guiat pel material verbal subministrat per la persona que parla.
Hi ha tres estadis:
a- Estadi de percepció : obtenció de cadenes de unitats fonològiques a parir de seqüències de sons del llenguatge.
b- Estadi d’anàlisi: assignació de significat a les unitats de cadenes fonològiques.
c- Estadi d’ús: relacions que el significat literal manté amb tipus d’informació no lingüístic: contexts situacionals i cognitius.
2.2 Estadis de l’expressió.
Hi ha tres estadis.
a- Estadi cognitiu: selecció d’un determinat bloc d’informació entre un conjunt d’alternatives en funció d’intencions puntuals.
b- Estadi Lingüístic: traducció de la informació triada en un missatge específicament lingüístic en un determinat idioma.
c- Estadi de realització física: selecció d’una de les diverses maneres de realització (parla, escriptura).
2- La comunicació no verbal.
La verbalització no és l’única forma de comunicació existent. La postura, el moviment corporal, els gestos, l’expressió de la cara i la mirada, les sensacions tàctils i olfactives són també vehicles de transmissió de informació.
De vegades, el comportament no verbal contradiu allò que estem dient oralment. Tenim tendència a creure més en el component no verbal per ser menys provable que es trobi sota un control conscient.
3.1 El rostre.
En totes les cultures hi ha regles demostratives que defineixen l’expressió apropiada segons la situació. El rostre té expressions que només es veuen a camera lenta i les percebem de manera subliminar.
La mirada fixa i sostinguda constitueix una forma d’amenaça. Es desaprovada per la majoria de cultures. El contacte visual actua com a “senyal de trànsit” de la coversa.
La dilatació extrema de les pupil·les es produeix quan la persona observa quelcom interessant o que li provoca pler, la concentració màxima es produeix, en canvi, quan s’observa quelcom desagradable.
3.2 El cos.
Les persones es desplacen dintre d’una bombolla privada: quantitat d’espai que sent que hi ha d’haver entre ella i els demés. Varia segons les cultures, això pot provocar equívocs i problemes.
la postura es quelcom específicament personal que no parla del passat del subjecte. El seu físic s’acomoda al la seva psique.
Els moviments de les persones coincideixen amb el ritme de les seves paraules, si hi ha malalties o trastorns cerebrals es dóna un ritme alterat. La dona es mou més que l’home, els nadons tenen, també, sincronia pròpia.
Els moviments de les mans poden revelar emocions ( mans estrenyides o juganeres indiquen tensió). Són específics de cada subjecte, però també tenen un caràcter ètnic.
3.3 Comunicació per l’olfacte.
Una de les maneres de comunicació és per l’olfacte, però les societats desenvolupades tendeixen a la desodorització : es reemplacen les olors naturals per altres d’artificials.
Però encara rebem impulsos i comunicació per l’olfacte.
3.4 La comunicació pel tacte.
El grau de sensibilitat al contacte tàctil d’altre varia segons l’estat emocional del subjecte i l’àrea del cos que es tracti. l’essencial per a interpretar i valorar el contacte és el context i la part del cos que es toca.
3.5 Els nadons.
Els nadons aprenen ràpidament les experiències sensorials que se li ofereixen.
els nens i nenes a la llar d’infants es comuniquen, sobre tot, per mitja de les expressions facials , gestos i moviments. hi ha gestos a la infància que desapareixen en la vida adulta, però d’altres perduren.
Condon suggereix que els infants aprenen el llenguatge no verbal perquè els seus pares els recompensen de manera no verbal quan realitzen moviment adequats.
3.6 L’art de conversar.
Alguns científics pensen que el llenguatge parlat seria impossible sense els elements no verbals. Tractem als demés de diferent manera segons el seu sexe, edat i status.
3- ESTRATÈGIES D’ACTUACIÓ I RECURSOS PER A DESENVOLUPAR EL LLENGUATGE INFANTIL
Per ajudar a l’infant a desenvolupar el seu llenguatge oral cal tenir en compte els següents punts:
– Parlar-li des de petit, encara que sembli que no entén el que diem.
– Proporcionar oportunitats d’expressar-se oralment.
– Escoltar-lo quan faci intents de parlar.
– Lloar els intents que faci per tal de comunicar-se.
– Convertir la parla en una diversió: jocs, cançons, dramatitzacions.
– En cas que tingui algun problema de parla hem d’evitar fer-li repetir les coses.
Recursos: Expressió lliure – Expressió dirigida.
Expressió lliure és un recurs molt important en els primers anys d’escola. El nen ha de perdre la por a parlar i a intervenir en els col·loquis fora i dintre de la classe Hem d’incidir en els hàbits de callar i escoltar quan els altres parlen , demanar la paraula…
L’expressió dirigida ha de tenir un espai propi en l’àrea de llengua. Sessions curtes i àgils que mantinguin l’atenció dels infants.
Possibilitats de treball:
1- Conversa- discussió: perquè puguin pensar i argumentar. És important que hi hagi control a l’hora de demanar la paraula .
2- Exposició de temes. El mestre i els nens trien un tema, o una sèrie de temes que es reparteixen per grups o individualment. A l’hora de l’exposició s’ha d’exigir coherència a les idees, ordre en l’exposició, expressió clara, animada i àgil.
3- Representacions: Representacions de contes o petites obres de teatre. Poden ser obres que ja existeixen al mercat o pensades per la pròpia classe.
4- Jocs: Emparaulaments,
5- Enregistrament. Gravar als infants quan parlen i després fer que s’escoltin. Es pot muntar una simulació d’un programa radiofònic amb cançons, notícies esports…
6- Fer servir la caixa d’una televisió per tal de poder fer noticiari del que ens ha passat, explicar contes els propis nens i nenes,…
7- Utilitzar les imatges: gravats, fotografies, murals. Amb aquestes eines tan es pot fer un diàleg lliure com dirigit.
8- Fer conversa en rotllana: sobre qualsevol tema que ens interessi…
És molt important que donem un bon model de pronunciació i expressió
4- EL LLENGUATGE ORAL EN EL CURRÍCULUM D’EDUCACIÓ INFANTIL.
Segons el disseny curricular de base, afavorir el llenguatge és un dels objectius primordials de l’educació infantil. Això implica crear situacions, adaptades a les possibilitats de cada nivell evolutiu, en les que el llenguatge dels infants es vegi estimulat tant en els aspectes de comprensió com d’expressió o producció.
Amb els més petits això significa utilitzar el llenguatge de manera que la relació adult- nadó prima sobre el contingut de la comunicació verbal, però fer-ho així és important perquè la comunicació i la relació precedeixen al llenguatge i són passes prèvies per a la seva adquisició.
Després a mida que els infants evolucionen, la funció comunicativa va guanyant importància i acaba essent predominant, això implicarà adaptar l’estimulació i les exigències a les possibilitats en cada moment existent.
El centre ha de crear un clima de confiança i afecte en el qual els infants experimentin el plaer i la necessitat de comunicar-se i, quan les possibilitats evolutives ho permetin, servir-se de la paraula per a comunicar sentiments i informacions, per a intercanviar idees amb els demés, pera jugar amb el llenguatge i explorar-lo.
La relació intrerpersonal càlides i afectuosa fonamenta les bases afectives del llenguatge, és a més en bona part en aquesta relació on el llenguatge s’aprèn i s’exercita.
Fins i tot amb els més petits, els educadors/es oferiran un model de llenguatge ric i correcte, ja que la competència lingüística dels infants depenen de la qualitat del llenguatge que sent al seu voltant i de l’alè que rep des de els seus primers assatjos.
S’ha de tenir en compte també que per a bona part dels infants el centre és el context a on entrarà per primera vegada en contacte amb models lingüístics complexos, elaborats i correctes.
Així doncs cal donar una estimulació lingüística rica, variada , de complexitat creixent i adaptada sempre a les possibilitats dels infants i als seus interessos i motivacions.
Amb els més petits moltes vegades la comunicació és gestual i prelingüística, però és important no deixar d’envoltar als infants amb llenguatge. S’han de fer explicacions i preguntar, encara que al principi contestem nosaltres mateixos .
La funció del centre d’educació infantil respecte al llenguatge oral és crear un espai que suggereixi una gran varietat i quantitat de contextos i situacions , això implica a la vegada una diversificació dels usos del llenguatge, dels termes i expressions lingüístiques.
L’educador a més de permetre que els infants parlin ha de crear situacions en les quals sigui necessari parlar, diversificant els estímuls i iniciacions i reforçant les produccions lingüístiques dels infants, corregint-les i matisant-les en la mesura que els infants pugui aprofitar les correccions i matisacions.
El llenguatge es treballa a ed. Infantil contínuament: en les rutines de la vida quotidiana; en els moments d’intercanvi corporal i afectiu; al atribuir significat i intencionalitat a les expressions encara poc matisades dels infants; al ensenyar als infants els noms de les coses; al representar i explicar contes; al pintar, retallar o jugar…
Encara que el llenguatge oral s’estimuli constantment , la utilització de contes i històries són activitats que estimulen encara més aquest aspecte.
La conversa es dóna en una gran varietat de situacions: infant- educador/a , educador/a- grup d’infants, infant- infant… En totes elles els infants expressen els seus sentiments, les seves vivències, les seves idees sobre les coses.
Bibliografia.
Mayor Sánchez,j . Psicologia evolutiva y educación infantil. Santillana . Madrid 1989.
Bouton, Ch.P. El desarrollo del lenguaje: aspectos normales y patológicos. Huelmul, S.A UNESCO. Buenos Aires.
Davis, F La comunicación no verbal. Alianza. Madrid,1982
Piaget i altres El lenguage y el pensamiento del niño pequeño. Paidos. Barcelona
Varis L’escola infantil de 0 a 6 anys .Barcelona
Generalitat de Catalunya: Currículum d’educació infantil.