Tema 55 – La intervención social. Intervención en integración y marginación social: concepto y teorías; inicio, evolución y situación actual en España. El marco administrativo, legislativo y competencial de la intervención social. Contexto, sistemas organizativos y modelos de intervención en España y en los países de la U.E.

Tema 55 – La intervención social. Intervención en integración y marginación social: concepto y teorías; inicio, evolución y situación actual en España. El marco administrativo, legislativo y competencial de la intervención social. Contexto, sistemas organizativos y modelos de intervención en España y en los países de la U.E.

1. LA INTERVENCIÓ SOCIAL.

2. INTERVENCIÓ EN INTEGRACIÓ I MARGINACIÓ SOCIAL: CONCEPTE I TEORIES; INICI, EVOLUCIÓ I SITUACIÓ ACTUAL A ESPANYA.

CONCEPTE

La marginació social pot definir-se com el procés o estat carencial en el que hi ha la incapacitat per exercir els drets econòmics i/o socials bàsics reconeguts pels estats, a través de les seves legislacions.

El marginal es troba fora de la “normalitat” del grup. Les seves desavantatges econòmiques, socials, educatives, sanitàries i culturals fan que el marginal sigui un inadaptat social; no participa en la vida comunitària ni dels bens o avantatges que aporta la societat. Aquesta situació implica el rebuig de la resta de la societat envers a ell, implica soledat, abandó , exclusió social.

Tradicionalment es considerava marginal als individus no productius ( minusvàlids, ancians,…) , però actualment existeixen altres tipus de “pobres” com: treballadors amb situació d’atur de llarga durada, famílies monoparentals (mares solteres, divorciats,…) a part dels col·lectius de marginació tradicional ( població gitana, prostitutes, ex reclusos…).

FACTORS QUE GENEREN MARGINACIÓ

· Personals o endògens: circumstàncies personals: malalties cròniques, incapacitats, patologies psíquiques… El marginat ha entrat en un procés d’autodestrucció personal.

· Ambientals o exògens: circumstàncies familiars, laborals, econòmiques, culturals, socials.. Sovint la situació de marginalitat es transfereix de pares a fills. Fa referència a la cultura i a la socialització que s’assumeix a la infància.

TEORIES

1. La teoria ecològica: identifica la marginació amb la població de les barriades perifèriques i miserables de les grans ciutats habitades per migrant de les àrees rurals i/o migrant d’altres àrees subdesenvolupades.

2. La teoria desenvolupament: creu que la marginació s’origina degut a les contradiccions del creixement econòmic. Teoria molt actual en la nostra societat ( “España va bien!!, sí, pero para unos pocos”).

3. La teoria històrica-cultural: creu que la població marginal és conseqüència de l’excedent de població, de la superpoblació demogràfica.

4. La teoria de l’etiquetatge: ( Teoria anglosaxona) veu la marginació com quelcom “diferent” a la resta de la població i , a la vegada, li nega el dret a la diferència.

ESTRATÈGIES D’INTERVENCIÓ ( Intervenció en integració)

Un dels principals objectius dels serveis socials:

– Promoure mitjans per la prevenció de la marginació.

– Donar recolzament personal, informació , atenció i ajut a tots els col·lectius, especialment els d’alt risc. La finalitat és la de potenciar l’autonomia i independència personal.

Els models educatius d’intervenció treballen per:

· Crear institucions educatives d’inserció. Es pretén tractar el problema d la persona inadaptada d’una forma individualitzada i comunitària.

· La solidaritat com a recurs de recolzament envers al marginat.

· La reinserció social: incorporació a la normalitat degut als efectes de la intervenció. És a dir, es treballa la socialització de l’individu, té com a objectiu facilitar la transformació i acceptació per part del marginat del seu paper dins la comunitat.

3. EL MARC ADMINISTRATIU, LEGISLATIU I COMPETENCIAL DE LA INTERVENCIÓ SOCIAL.

A trets generals el marc administratiu i competencial de la intervenció social és :

· La Declaració Universal dels Drets Humans de 1948.

· La Declaració dels Drets del Nen de 1989.

· La Constitució Espanyola de 1978.

· L’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979.

· Llei 26/1985, de 27 de desembre , de Serveis Socials.

· Llei 11/1988, de Modificació de la Llei 11/1985 , de Protecció de Menors.

· Llei 7/1997, de 18 de Juny , d’associacions.

La C.E.( 1978) va obrir el camí cap a la concepció dels serveis socials (ss ss) com un dret general dels ciutadans. Aquests serveis venen condicionats pel model de política social que adopta cada govern.

A Catalunya, l’Estatut d’Autonomia preveu que la Generalitat tingui competència exclusiva sobre Assistència Social i d’altres àmbits dels serveis socials. A partir d’aquí es promulguen i es desenvolupen les lleis:

n Llei 26/1985 de Serveis Socials

n Llei 8/ 1987 Municipal i de Règim Local

n Llei 6/1987 d’Organització Comarcal

n Llei 4/1994 d’Administració Institucional Descentralització i Coordinació del Sistema Català de Serveis Socials.

El Sistema Català de SS SS s’entén com un conjunt coordinat de serveis i de prestacions, es duen a terme sota la responsabilitat de les administracions públiques, gestionats per entitats públiques o privades.

Responsabilitats: Pública ( Ad. Autonòmica i Local).

Gestió Mixta: Pública ( Autonòmica i Local); Privada ( iniciativa social i mercantil).

Xarxa Bàsica: serveis públics, serveis privats concertats i serveis d’iniciativa social subvencionats.

OBJECTIUS

· Prevenció de les problemàtiques socials.

· Atenció i suport a persones, grups i comunitat per evitar, pal·liar i/o resoldre problemes de marginació.

· Afavorir la promoció social de persones per corregir les desigualtats i millorar-ne la qualitat de vida.

PLANIFICACIÓ

La planificació generals dels SS SS és responsabilitat de la Generalitat, a través del Dpt. de Benestar Social i amb els Plans d’Actuació Social ( PAS) estableix les línies generals d’intervenció i les prioritats de programes i serveis a partir de les necessitats socials.

El bon funcionament d’aquest Sistema fa necessària la coordinació dels diferents departaments, de les administracions responsables i també amb les entitats privades, especialment les d’iniciativa social.

Els SS SS s’adrecen, en general, a tota la població, però especialment per aquelles persones que, per les seves dificultats de desenvolupament , necessiten un major esforç col·lectiu i solidari.

ÀREES PREFERENTS D’ACTUACIÓ

Família

Vellesa

Disminucions

Drogodependències

Delinqüència

Pobresa

Marginació

ESTRUCTURA

n Servei Social d’Atenció Primària:

. Gestionats pels Ajuntaments i Consells Comarcals.

. Més propers a la població.

. Objectiu: millorar la qualitat de vida de les persones.

. Tasques: – Prevenció, informació, orientació i assessorament detectant situació de risc social.

– Intervenció. Global i interdisciplinària.

– Polivalent.

– Coordinats.

. Tipus:

– UBASP (Unitats Bàsiques d’Atenció Social Primària).

– SAD ( Servei d’Atenció Domiciliària).

. Servei complementaris:

– Residències d’estada limitada (albergs).

– Serveis de menjador.

– Centres oberts per a la infància i l’adolescència.

n Serveis Especialitzats:

Constitueixen el nivell d’atenció específica.

Adreçada al diagnòstic, tractament, suport i rehabilitació dels deficients socials.

S’agrupen en serveis diürns, residencials i de suport.

4. CONTEXTES SISTEMES ORGANITZATIUSI MODELS D’INTERVENCIÓ A ESPANYA I EN ELS PAÏSOS DE LA UNIÓ EUROPEA.

Després de la II Guerra Mundial sorgeix la idea de l’Estat de Benestar (Wellfare State) com a sistema polític de les democràcies occidentals.

El seu propòsit és el de garantir els drets socials i prestacions a tots els ciutadans des de les estructures centrals dels estats.

Actualment els seus objectius són:

– Garantir els ingressos mínims a la població sense recursos.

– Afavorir la inserció dels beneficiaris.

En general, els sistemes organitzatius dels Serveis Socials a la U.E. es caracteritzen per:

· la descentralització i regionalització dels serveis.

· Col·laboració dels sectors públics o privats.

· Predomini de la prevenció enfront a l’assistència.

· Desenvolupament de l’ajut mutu dins la comunitat.

A nivell de la U.E. el model d’intervenció fomenta:

– La coordinació: diversos fons poden intervenir en un mateix objectiu.

– La complementarietat: les intervencions comunitàries a nivell europeu i les nacionals mitjançant la “cofinanciació de les accions”.

Dins d’aquest model hem de fer referència al Fons Social Europeu (FSE), és un dels diversos Fons Estructurals de la Unió Europea que pretén anivellar les situacions de desigualtat social a les diferents regions europees.

El FSE és un instrument financer de la Comunitat encarregat de fomentar a Europa les oportunitats de feina i la mobilitat geogràfica i professional dels treballadors. Per exemple, els PTT reben una part dels seus ingressos del FSE.

A part dels fons estructurals , la UE porta a terme diferents programes d’acció social ( NOW-dones; HORIZON-minusvàlids; ERASMUS…)

ORGANITZACIÓ I MODELS D’INTERVENCIÓ A ESPANYA I ALS PAÏSOS DE LA UE.

ESPANYA:

( punt 2)

El model d’intervenció es pot analitzar des de diferents sectors:

a) Pobresa i exclusió social: hi ha un increment de la pobresa. Mesures: Subsidis d’atur, noves formes de contractació ( d’aprenentatge, temps parcial..).

A nivell europeu hi ha programes com Pobresa I, II i III

b) Drogodependència: alta incidència a la societat actual nostra. Mesures:

Plans nacionals sobre drogues, plans municipals, ONGs, autonòmics.

c) Tercera edat: augment a la societat. Mesures: pensions, serveis socials, extensió cultural, animació social… A nivell europeu hi ha iniciatives i programes dirigides cap a l’assoliment d’una major independència dels ancians.

d) Minusvalues: s’actua des de diversos camps ( serveis socials, sanitaris i educació ) . Mesures: prestacions no contributives i la instauració de nous recursos ( residències, centres ocupacionals, vivendes intel·ligents..). Dins el marc europeu hi ha el programa HELIOS, HORIZON…

ALS PAÏSOS DE LA UE

FRANÇA: model públic centralitzat, encara que hi ha hagut campanyes encaminades a la descentralització.

REGNE UNIT: Últimament s’han reduït les prestacions socials estatals i han augmentat la contractació d’entitats independents i del sector privat en els serveis del benestar públic.

DINAMARCA: L’únic model “democràcia social”. L’administració local és qui organitza el sistema de benestar públic. Model descentralitzat. Els municipis , mitjançant els impostos locals gestionen els recursos socials.