1. INTRODUCCIÓ
L’atenció al nen amb disminució comença a introduir-se en el món de l’ensenyament durant la segona meitat del s.XVIII. L’any 1970 a París apareix la primera escola de nens sords i, més tard, la primera per a nens cecs.
Amb la industrialització, les persones amb unes necessitats especials, que abans ocupaven un lloc en el procés e producció, queden marginades. Cal protegir aquestes persones i, a finals del s.XIX, hi ha un increment d’institucions educatives que tenen com a finalitat la protecció i preparació d’aquestes per poder viure en una societat després d’uns anys d’EE.
Al mateix temps, la progressiva liberalització de l’accés a l’educació i l’obligatorietat de l’escolaritat contribueixen a l’expansió de l’educació per a tots els enes. S’incrementa el nombre de nenes que necessiten una atenció específica, ja que fins aleshores no havien estat detectats.
A nivell europeu, hi ha una restricció de les ambicions pedagògiques de l’alumne amb dèficits (sobretot psíquics), que es consideren persones portadores d’una amenaça a la societat:
– Amenaça moral: hi ha una deficiència en el desenvolupament cognitiu i en les qualitats morals
– Amenaça econòmica: suposa uns costos que no podrà retornar
– Amenaça hereditària: si s’estenguessin els gens degenerats entre la població provocaria una disminució general de la intel·ligència i dels estàndards morals
A continuació veurem l’evolució de l’EE en alguns països europeus on es podrà observar l’evolució de l’etapa de les institucions, a l’etapa de l’EE fins a l’etapa de la normalització (actual).
2- PERSPECTIVA HISTÒRICA
2.1- Diferents països europeus
DINAMARCA: País pioner en matèria d’integració escolar. La llei de 197 contempla la necessitat de dotar els centres ordinaris amb recursos d’EE pels alumnes que no puguin seguir un ensenyament ordinari. A l’any 1959, la llei incorpora el principi de normalització, “la possibilitat que la vida del deficient mental es desenvolupi de manera el màxim propera a les condicions normals”. A finals dels 70, s’estableix l’obligatorietat d’educar els alumnes amb disminució en un medi ordinari, sempre que es pugui. Actualment, només alumnes amb plurideficiències assisteixen a centres d’EE i tots els mestres han tingut accés a coneixements d’EE.
SUÈCIA: L’any 1944 aprova la llei que fa obligatòria l’educació pels nens amb deficiència. Als anys 70 es fan classes especials en escoles ordinàries, però van desapareixent i la majoria d’alumnes s’integren en les classes ordinàries; només els alumnes amb deficiència mental severa van aules especials dins l’escola ordinària. L’any 1988 es fa un nou pla de formació del professorat que contempla l’adquisició de coneixements de pedagogia especial per part de tots els mestres.
GRAN BRETANYA: Als anys 70 s’elabora l’informe Warnock on es parla per primera vegada de nee i es considera l’EE com a qualsevol ajuda extra que un nen necessita rebre, temporalment o permanent, per prevenir o superar un handicap educatiu, independentment del lloc on es rebi l’ajuda.
En la llei d’Educació de 1981 es plasmes algunes recomanacions fetes en l’informe Warnock: els nens amb nee han de ser escolaritzats en una escola ordinària, si els pares hi estan d’acord, si el nen pot rebre l’EE que necessita, si els seus companys no es veuen perjudicats i els recursos són adients. Es consideren 3 nivells d’integració:
– Física: l’alumne està en classes especials dins l’escola ordinària
– Social: participa en activitats socials no acadèmiques amb la resta d’alumnes
– Funcional: segueix una part important de l’ensenyament a la classe ordinària amb suport.
La llei de 988 estableix un currículum nacional i n’hi ha dues visions:
– Positiva: ja que pot contribuir a la normalització
– Negativa: no clarifica els desenvolupament dels serveis adequats pels nens amb nee ni els criteris d’admissió en l’escola ordinària.
ITÀLIA: En aquest país la integració ha representat un trencament total amb l’EE tradicional. Actualment, entre el 80-95% d’alumnes amb nee estan en classes ordinàries i els esforços se centren en millorar la qualitat del suport, integrar els alumnes amb dèficits severs i en la coordinació entres mestres i la resta de professionals.
2.2- Espanya i Catalunya
L’any 1800 es crea a Barcelona una escola per a sords; anys més tard s’unirà a questa la primera escola per a cecs; i, més endavant, la incorporació de nens amb dèficits intel·lectuals converteix el centre en el primer d’EE per a deficients mentals de l’estat.
Durant el període franquista es perden tots els avenços relatius a d’EE i aquesta és assumida per institucions privades de caire benèfic i social.
Amb la Constitució de 1978 queda superada la concepció assistencial en relació als serveis pels nenes amb disminució i, al mateix any, el “Plan Nacional de EE” recull els principis de la filosofia integracionista.
Al 1982 apareix la Llei d’Integració Social dels Minusvàlids (LISMI) que plasma els 4 principis bàsics de l’EE
– Normalització de serveis: les persones amb disminució han d’utilitzar i rebre serveis especials quan sigui imprescindible
– Integració escolar: és l’aplicació del principi de normalització en la vessant educativa.
– Sectorització de l’atenció educativa: implica apropar i acomodar la prestació de serveis al medi de l’infant.
– Individualització de l’ensenyament: cada alumne ha de rebre l’educació personalitzada que necessita.
Aquesta llei es desenvolupa en el Reial Decret 34/1985 d’Ordenació de EE, on destaquem:
– Nou concepte d’EE, es reconeix un sistema educatiu únic amb que permeti acollir la diversitat de necessitats individuals dels alumnes
– Gratuïtat, dels 2-5 anys, dels serveis de suport necessaris per a possibilitar la integració de nens amb deficiències
– Adaptacions necessàries en el sistema ordinari per permetre la integració
– Orientació familiar i coordinació amb altres serveis
La LOGSE 1/990 estableix un sistema educatiu únic per a tots els alumnes que haurà de disposar de recursos per tal que tots els alumnes puguin assolir els objectius proposats.
CATALUNYA
Catalunya segueix un procés similar a la resta de l’estat, però a partir de 981 es transfereixen les competències d’ensenyament a la Generalitat i Catalunya se situa al capdavant de les experiències d’integració.
Aquesta mateix any, una circular, de la Secretaria General Tècnica del Departament d’’Ensenyament, estableix els criteris bàsics d’actuació en l’EE, aquests s’adapten al “Plan Nacional de EE” (1978) i estan influïts per l’infome Warnock. Així, s’entén per EE qualsevol ajuda que s’hagi de donar a un alumne, temporalment o permanentment, per evitar o superar un handicap pedagògic. Es preveu la creació d’aules d’EE amb els objectius de prevenció educativa i integració; es creen equips multidisciplinaris d’assessorament psicopedagògic (EAP) per donar suport a l’escola, col·laborar en l’elaboració i seguiment de programes de desenvolupament individual d’alumnes amb nee, detectar les nee i formular possibles solucions.
El decret de 1984 estableix que els alumnes amb nee, en preescolar, EGB i secundària, s’integraran preferentment en el sistema educatiu ordinari, en centres del seu barri i amb els suports necessaris.
El decret 299/1997 sobre l’atenció educativa a l’alumnat amb nee, ens parla de l’educació d’aquests alumnes en centres ordinaris, centres d’EE i escolarització compartida.
3- DE LA INSTITUCIONALITZACIÓ I DEL MODEL CLÍNIC A LA NORMALITZACIÓ DE SERVEIS I AL MODEL PEDAGÒGIC
La institucionalització consisteix en l’acolliment dels alumnes amb disminució en centres específics, en funció del tipus de dèficit que presenten. Aquest model mèdic tendeix per a emfasitzar el dèficit ja que es contemplen les necessitats educatives dels alumnes vinculades al diagnòstic clínic. Aquest model prevaleix fins a finals del s.XIX, principis del s.XX
Aleshores, apareixen les primeres possibilitats de formació especialitzada per les persones que es dediquen a l’ensenyament d’aquests nenes; al 1897, Maria Montessori organitza cursets d’especialització per a mestres de nens disminuïts.
Però, en la segona dècada del s.XX, augmenta la segregació amb la idea de protegir la societat ja que es consideren les deficiències com a defectes inalterables i així s’expandeixen els asils i institucions tancades que provoquen el retrocés de les tasques educatives. Amb les crítiques, la lluita d’associacions de pares, la publicació d’estudis i l’elaboració dels principis d’integració i normalització s’arriba a la normalització de serveis i a la instauració del model pedagògic.
A partir del concepte de normalització (Bank Mikkelsen, 1969), les institucions que atenen nens amb nee deixen de pertànyer a l’àmbit sanitari i l’ensenyament passa a ser responsabilitat dels mestres. Inicialment continuen segregats, amb dos sistemes educatius separats, però s’arriba progressivament a la concepció d’un sistema educatiu únic.
Cal destacar la influència de l’informe Warnock en la nova concepció de l’EE; va definir les nee i va contribuir a la difusió del concepte.
Tant el principi de normalització com el concepte de nee han contribuït a que es consideri l’alumne d’EE dins l’escola ordinària sempre que sigui possible i que s’abordin les seves necessitats educatives aplicant un model pedagògic. Es tracta, per tant, de descriure les competències de l’alumne i les seves necessitats educatives i no classificar-lo dins d’una categoria.
4- CONCLUSIÓ
El propòsit és que l’escola com a institució educativa pugui ser flexible per donar respostes variades en funció de la diversitat dels alumnes.
Resum del tema o possible introducció
A finals del s.XVIII, amb la industrialització especialitzada de les persones amb deficiència és quan pareix l’EE, encara que primerament es concebeix més amb caràcter assistencial que educatiu.
A principis del x.XX s’inicia l’etapa que anomenarem d’EE. Es desenvolupen proves psicomètriques i s’estenen les escoles d’EE.
A partir dels anys 40-50 es qüestiona l’origen constitucional i la incurabilitat del trastorn, i s’obren pas les postures ambientalistes (es tenen en compte els factors ambientals que poden determinar un funcionament intel·lectual més deficient).
A partir dels anys 60-70 apareix el terme de nee i la possibilitat real d’integració educativa que implicarà la normalització de serveis.
L’any 1978 s’elabora al Regne Unit l’informe Mary Warnock que estableix propostes per a la integració escolar. Defineix el concepte de nee com un alumne que presenta algun problema d’aprenentatge en la seva escolaritat que demani una atenció i recursos educatius més específics que alnes nenes de la seva edat. L’EE es concretaria en l’adequació de la resposta educativa a les necessitats particulars de cadascun dels alumnes en un entorn el menys restrictiu possible.
Com a resultat tindríem la normalització de serveis, l’acabament del doble sistema educatiu: centre ordinari i centre d’EE.