Tema 1C – L’evolució de l’educació especial a europa en les últimes dècades: de la institucionalització i el model clínic a la normalització de serveis i al model pedagògic.

Tema 1C – L’evolució de l’educació especial a europa en les últimes dècades: de la institucionalització i el model clínic a la normalització de serveis i al model pedagògic.

INTRODUCCIÓ

La infància representa un terç de la vida d’un ésser humà, cosa que li permet l’elaboració d’un un repertori comportamental molt més ampli i plàstic. Per a Osterrieth, la prolongació de la infància permet una plasticitat molt més gran en els individus, que és d’on provés la incomparable educabilitat del nen. L’infant per la seva polivalència i determinació és un ésser cridat per l’educació. Una pràctica educativa correcta parteix del coneixement dels infants, per tant, és necessari saber com es van desenvolupant, quines són les seves característiques generals, les seves necessitats…, per poder atendre’ls d’una manera adequada, contribuint alhora al desenvolupament harmònic i potencial de la seva persona.

El currículum d’Educació Infantil, regulat pel Decret 181/2008, de 9 de setembre, pel qual s’estableix l’ordenació dels ensenyaments del segon cicle de l’Educació Infantil. (DOGC 5216), de 16 de setemebre de 2008, en l’apartat de característiques generals dels infants diu:

“El procés evolutiu durant els primers anys de vida podem considerar que va:

De la dependència a l’autonomia

De la impulsivitat a la reflexió

De les respostes incondicionades a les respostes conscienciades

De la percepció global a la percepció més diferenciada”.

I al seu article 2 estableix la finalitat de l’Educació Infantil, que serà la de:

“Contribuir al desenvolupament emocional i afectiu, físic i motor, social i congnitiu dels infants”.

  1. CARACTERÍSTIQUES DEL NEN/A FINS ALS SIS ANYS

Cal partir de la base que, tot i que hi ha models de desenvolupament similars per a tots els individus, hem de parlar de la unicitat dels infants ja que cadascun d’ells posseeix característiques i ritmes propis, degut a les diferències biològiques i a les condicions que els proporciona el medi, això com el context socioeconòmic i cultural.

Cal tenir en compte, però, que el desenvolupament de tot ésser humà sempre és variable, progressiu, irreversible, seqüenciat, diferenciat, especialitzat, interactiu, global i continu.

Donada la importància que té el desenvolupament psicoevolutiu dels infants per poder donar-los una atenció individualitzada i poder realitzar una intervenció educativa eficaç, recordarem breument les característiques principals de la primera infància respecte als seus trets físics, motius, psicològics i socioafectius.

Àrea motriu o de desenvolupament físic

De 0 a 3 anys

– Neix amb uns reflexos involuntaris i va adquirint activitat motora cada cop més voluntària. (Wallon el va anomenar estadi de la impulsivitat).

– Primers moviments massius, globals i incoordinats.

– Control postural: 3 mesos (control del coll), 5 mesos (posició d’estar assegut), un any (control per aguantar-se de peu).

– Adquisició de la marxa, que li permet descobrir l’espai i la distància.

– Entorn als 2 o 3 anys, hi ha progrés en la prensió i manipulació, un control d’esfínters, una major mobilitat del rostre i es completa la dentició.

De 3 a 6 anys

– El nen avança a poc a poc en la motricitat fina, que li permetrà l’accés a l’escriptura.

– Es dóna un afinament progressiu de les habilitats motrius bàsiques i una independència motora.

– El nen construeix una imatge del seu propi cos i defineix més la seva lateralitat.

Àrea cognitiva

De 0 a 3 anys

– L’infant neix amb unes capacitats perceptives, que li permeten tenir contacte amb el món exterior.

– El nen manipula els objectes del seu entorn i el seu pensament està lligat a l’acció, per això diem que la primera intel·ligència del nen és sensoriomotriu.

– De l’egocentrisme inicial, el nen passa a convertir-se en espectador del món que l’envolta.

– És una etapa prelingüística. L’estimulació del llenguatge es dóna en les interaccions amb els objectes i les situacions.

De 3 a 6 anys

– Es donen grans progressos en el domini intel·lectual

– El seu pensament avança cap a la lògica

– El context més propici per a l’aprenentatge és el joc, des del punt de vista del desenvolupament cognitiu. L’infant ja accedeix al joc simbòlic.

– El llenguatge avança molt i es va convertint en una eina per la comunicació i pel coneixement del món que ens envolta.

Àrea afectiva (desenvolupament social)

De 0 a 3 anys

– S’estableixen uns vincles afectius molt necessaris en tot el procés de socialització, mitjançant les carícies, abraçades, la protecció, la cura…

– Mitjançant el grup d’iguals, aprendrà regles de convivència i iniciarà un procés cap a la independència i l’autonomia progressiva.

De 3 a 6 anys

– La imatge que té el nen de si mateix és una imatge construïda i, per tant, el paper dels adults és crucial.

– Es produeixen grans avenços en el domini de les relacions socials (els companys), però també es trobarà amb diferents conflictes.

– Totes aquestes experiències faran que els infants interioritzin una imatge i un coneixement de si mateixos.

  1. PRINCIPALS FACTORS QUE INTERVENEN EN EL SEU DESENVOLUPAMENT

Concepte de desenvolupament

El desenvolupament es pot definir com el procés pel qual l’organisme evoluciona des del seu origen fins a assolir la seva condició adulta; inclou els diferents canvis, tant quantitatius com qualitatius, en els diferents aspectes de l’ésser humà; els esmentats canvis estan condicionats per factors interns i externs a l’individu.

Factors

Externs

Els factors externs que poden incidir en un desenvolupament normal són variats, i estan en gran manera relacionats amb el nivell econòmic, social i cultural de la família i l’entorn de l’infant.

Entre ells destaquen:

– Alimentació: una mala nutrició prolongada impedeix l’evolució marcada genèticament.

– Ambient i educació: els factors afectius familiars i de l’entorn, així com la climatologia, ela hàbits higiènics i les cures bàsiques, seran de gran importància en l’evolució somàtica. Aquesta evolució pot veure’s afectada pels processos repetits de malalties, al·lèrgies, accidents freqüents…

Interns

Entre els factors interns que afecten el desenvolupament de l’infant es pot destacar la importància de la càrrega genètica i la maduració del sistema nerviós central i endocrí:

– Herència genètica: la càrrega genètica rebuda dels pares condiciona no només aspectes físics com la talla, el pes, la constitució…, sinó també les pautes generals de conducta i pot influir en la manera com el nen creix i interactua amb el seu medi.

– Metabolisme i sistema endocrí: la coordinació que incideix en el creixement i desenvolupament ha de ser exercida per les glàndules endocrines.

– Sistema neurològic: la neurologia evolutiva estudia el desenvolupament del sistema nerviós en els primers anys de vida, comparant els resultats de l’examen neurològic amb el patró d’evolució normal.

El desenvolupament és possible gràcies a la interacció entre els factors interns i externs. Encara que tots els individus parteixen de models de desenvolupament similars, cadascun posseeix característiques i ritmes propis.

Con diu Sílvia Palou en l’article de la revista Guix d’infantil, número 12 de març-abril de 2003: “Les vivències emocionals i afectives són el motor de la nostra vida i de les nostres relacions, per tant, també ho haurien de ser de l’educació. Per reflexionar sobre què entenem per educar a partir de les emocions, hauríem de tenir presents quines són les peces clau d’aquest motor emocional i fer-nos conscients del paper que desenvolupen les actituds dels contextos afectius de l’infant; des de la família fins als educadors i el grup de companys/es”.

En el número 25, de maig-juny de 2005 de la mateixa revista, Maite Garaigordobil exposa: ”Les activitats lúdiques que les criatures realitzen al llarg de la seva infància els permeten desenvolupar el seu pensament, satisfer necessitats, superar experiències traumàtiques, descarregar tensions, explorar i descobrir, experimentar el goig de crear, donar a les a la seva fantasia”.

  1. ETAPES I MOMENTS MÉS SIGNIFICATIUS

3.1. Teories

Piaget

Parla dels estadis del desenvolupament i els defineix com a acumulatius, universals i no basats en l’edat cronològica.

Sensoriomotriu (0-2 anys)

Estadi 1 (0-1 mes) Adaptacions innates: actes reflexos.

Estadi 2 (1-4 mesos) Reaccions circulars primàries: Acció casual basada en eñ propi cos.

Estadi 3 (4-8 mesos) Reaccions circulars secundàries: Acció mínimament intencionada del cos.

Estadi 4(8-12 mesos) Coordinació d’esquemes secundaris: Inici de la coordinació, de les intencions i les accions.

Estadi 5 (12-18 mesos) Reaccions circulars terciàries: L’acomodació precedeix l’assimilació. Permanència de l’objecte.

Estadi 6 (18-24 mesos) Invenció de noves coordinacions per combinació mental de representacions: Esquemes d’acció interioritzats (manipulació) i es fan representatius. Intuïció.

Preoperatori (2 a 7 anys)

Pensament simbòlic (2-4 anys): Apareix la funció simbòlica i amb ella el llenguatge i la seva representació en el joc. És un pensament preconceptual i aquest depèn gairebé sempre de deduccions per analogia.

Pensament intuïtiu (4-6 anys): La intuïció és en cert sentit la lògica de la primera infància. Els nens supleixen la lògica pel mecanisme de la intuïció, és a dir, quan afirmen una cosa es deixen portar pels seus sentits i no per allò que diria raonadament.

Les característiques del pensament preoperatori són: artificialisme, centració, finalisme i animisme.

Wallon

Dóna importància a l’aspecte social i a la relació afectiva.

Estadis:

La impulsivitat motriu (0-3 mesos): moviments reflexos.

Emocional (3-8 mesos): primers intercanvis amb el món

Sensorio motriu (8 mesos- 1,5 anys): activitat exploratòria

Projectiu (1,5-3 anys): de l’acte al pensament

Personalisme (3-6 anys): consciència del jo

Vigotsky

El desenvolupament de l’individu és continu. Està influenciat per les interaccions socials i les relacions amb els semblants. L’ensenyament està assistit per l’adult.

Aportacions:

-La zona de desenvolupament pròxim

-La importància de l’aprenentatge

-Tota la funció cognitiva apareix dues vegades

Teoria de les intel·ligències múltiples

Aquesta teoria estableix que hi ha vuit tipus diferents d’intel·ligència: lògico-matemàtica, musical, cinètico-corporal, lingüística, visual-espacial, naturalista, intrapersonal i interpersonal. Quan els nens i les nenes comencen a anar a l’escola, probablement ja tenen unes maneres d’aprenentatge més relacionades amb unes intel·ligències que amb altres. H. Gardner ens diu que els nens i les nenes tenen unes inclinacions en unes intel·ligències específiques des de ben petits. Però, és cert que cada nen i cada nena té les vuit intel·ligències i les pot desenvolupar totes fins a assolir un bon nivell de competència. Ha definit i validat cadascuna d’aquestes intel·ligències mitjançant proves o diferents procediments. Ens diu que l’ensenyament tradicional se centra sobretot en ensenyar la intel·ligència lingüística i la matemàtica, però com que la intel·ligència és multidimensional s’ha d’ampliar el camp, amb la finalitat d’incloure les habilitats, actituds i estratègies de les altres intel·ligències.

Utilitzant a l’ensenyament aquesta metodologia de les intel·ligències múltiples, podrem destacar els punts forts dels nostres alumnes, ja que aquests ens atenuaran els buits o les mancances; ajudaran als alumnes a aprendre i desenvolupar-se mitjançant les interaccions amb les activitats i amb casos del dia a dia; afavoriran les relacions amb els seus iguals; utilitzaran materials, estratègies i activitats que serveixin per a tots els nostres alumnes; fer més protagonistes els alumnes en el procés d’ensenyament-aprenentatge, fent que provoqui una part més activa en l’avaluació, considerant l’aprenentatge i l’avaluació com un procés unificat, amb la finalitat d’afavorir el desenvolupament de les habilitats del pensament i la seva aplicació al currículum i a la vida real dels nostres alumnes.

3.2. Moments més significatius

– Relació simbiòtica amb la mare durant els primers mesos

– L’aparició del somriure cap als tres mesos. Aquest somriure és la primera manifestació de reconeixement per part del nen.

– L’angoixa dels vuit mesos, on l’infant reconeix i identifica persones conegudes i desconegudes i reacciona amb por davant d’aquelles que li són alienes.

– Els primers passos, entre els 12 i els 18 mesos.

– L’aparició del llenguatge, a partir de la funció simbòlica que es dóna al voltant dels dos anys.

– La crisi d’oposició, poc abans dels tres anys.

– L’abandonament de l’egocentrsime, cap als cinc anys.

  1. EL DESENVOLUPAMENT INFANTIL EN EL PRIMER ANY DE VIDA

L’infant neix previst amb una sèrie de reflexos arcaics o moviments involuntaris, el seu sistema nerviós central està preparat per iniciar la maduració, base de tot el desenvolupament. Aquest desenvolupament està basat en dues lleis: la llei cefalocaudal i la proximodistal.

El to muscular va des d’una hipotonia cap a una tensió ajustada:

– Amb un mes el nadó està estirat

– Als tres mesos és capaç d’aguantar el cap

– Cap als cinc mesos pot estar assegut i canviar de postura quan està estirat

– Entre els set i vuit mesos es pot aguantar assegut i pot començar a gatejar.

– Als deu mesos s’agafa a objectes per aguantar-se dret.

– Al voltant dels dotze mesos comença a fer les primeres passes.

La percepció auditiva la té des d’abans de néixer. Mostra especial interès per la freqüència de la veu humana. La percepció visual va adquirint agudesa visual al llarg dels primers mesos. Les percepcions gustativa, tàctil i olfactiva s’inicien aviat i es van perfeccionant.

El llenguatge passa del balboteig i la producció de sons vocàlics (1-8 mesos), cap a una imitació de sons i síl·labes senzilles (9-12 mesos), fins a les primeres paraules molt lligades a un context experiencial (12 mesos).

Al llarg del primer any de vida, les relacions que s’estableixen entre l’infant i la persona que el cuida estan plenes de situacions comunicatives, que ajuden a avançar al nen cap a processos de representació cada vegada més evolucionats. Bruner les anomena formals, situacions pautades rutinàries i repetides que permeten a la persona adulta i a l’infant cooperar per fer evolucionar el llenguatge.

  1. EL PAPER DELS ADULTS

És important que els adults que interaccionen amb els infants i que estan implicats en el seu procés de desenvolupament, coneguin les principals característiques evolutives, per poder-hi incidir. Vigotski afirma que qualsevol aprenentatge està assistit per un adult i, per tant, té una importància cabdal el llenguatge, com a element present en aquesta interacció nen-adult. l’adequada interacció família-escola serà determinant per tot el procés de socialització. Així queda recollit en el preàmbul de la Llei Orgànica 2/2006 de 3 de maig, d’Educació: “les famílies hauran de col·laborar estretament i comprometre’s en el treball quotidià dels seus fills/es i amb la vida dels centres docents”. L’article 3 del Decret 181/2008, pel qual s’estableix l’ordenació dels ensenyaments del segon cicle de l’educació infantil, publicat al DOCG núm.5216 de 16 de setembre expressa també: “Els pares, mares o tutors i els centres han de cooperar estretament en l’educació dels infants, per tal de garantir la continuïtat educativa entre el centre i la família”. Bona mostra d’aquesta important relació i la seva aplicació la trobem en les anomenades comunitats d’aprenentatge. El desenvolupament i l’aprenentatge tenen un caràcter intercatiu en el qual el medi social juga un important paper. No hi ha cap dubte que en aquest medi social la família hi té una funció molt específica. La família és el primer context on es desenvolupa l’educació de l’home. Les famílies tenen la responsabilitat d’educar en valors, actituds, normes i tots els aspectes de caire emocional i conductual. Per altra banda, l’escola ha de treballar els continguts formatius i instructius, a més de valors i normes. De manera que l’escola i la família són corresponsables de l’educació dels infants, i per tant cal treballar de forma conjunta.

Conlusió:

Tal i com afirma Klucklohn, cada infant és com els altres infants, com alguns infants i com cap altre infant. Quan parlem de nens, cadascun d’ells té alguna cosa que li és pròpia i particular i que el diferencia de la resta d’infants. Aquesta afirmació l’hem de tenir sempre present en la nostra acció educativa. No és positiu generalitzar en cap aspecte, ja que cada infant té el seu ritme.