1- La literatura infantil
2- El conte: el seu valor educatiu
3- Criteris per seleccionar, utilitzar i narrar contes orals o escrits
4- Activitats a partir del conte
5- La biblioteca d’aula
INTRODUCCIÓ
El Reial Decret 1630/2006 de 29 de setembre, pel qual s’estableixen els ensenyaments mínims del segon cicle d’Educació Infantil, contempla com a objectiu desenvolupar habilitats comunicatives en diferents llenguatges i formes d’expressió. Respecte a l’àrea de llenguatges: comunicació i representació, assenyala que és precís també un acostament a la literatura infantil, a partir de texts comprensibles i accessibles, perquè aquesta iniciació literària sigui font d’ús i gaudi, de diversió i de joc. L’objectiu número 4 d’aquesta àrea és comprendre, reproduir i recrear alguns texts literaris mostrant actituds de valoració, gaudi i interès cap a ells. Quan als continguts, dins del bloc 1 Llenguatge verbal, acostament a la literatura, s’inclouen els següents:
– Escolta i comprensió de contes, relats, llegendes, poesies, rimes o endevinalles, tant tradicionals com contemporànies, com a font de plaer i aprenentatge.
– Recitat d’alguns texts de caràcter poètic, de tradició cultural o d’autor, gaudint de les sensacions que el ritme, la rima i la bellesa de les paraules produeixen.
– Participació creativa en jocs lingüístics per divertir-se i per aprendre.
– Dramatització de texts literaris i gaudi i interès per expressar-se amb ajuda de recursos extralingüístics.
– Interès per compartir interpretacions, sensacions i emocions provocades per les produccions literàries.
– Utilització de la biblioteca com a recurs informatiu d’entreteniment i gaudi.
1. LA LITERATURA INFANTIL
Segons Juan Cervera (1992), la denominació “literatura infantil” engloba tota producció que té com a vehicle la paraula, amb un toc artístic o creatiu, i com a receptor el nen.
Actualment la literatura infantil té un digne reconeixement. A això ha contribuït que escriptors consagrats hagin escrit literatura que poden llegir o escoltar els més petits, i a la innegable qualitat de determinats autors que escriuen exclusivament llibres per a nens. La literatura, a més, ofereix una infinitat de possibilitats per treballar amb els nens, i per això és fonamental que l’educador aprofundeixi en la importància de l’educació estètic-literària.
Classificació de la literatura infantil:
Literatura guanyada
En aquest grup s’engloben totes aquelles produccions que si bé no van néixer per als nens, amb el pas del temps aquests se les van apropiar o els adults els hi van destinar, prèvia adaptació o no. Aquí s’han d’incloure els contes tradicionals (Les mil i una nits).
Literatura guanyada per als nens
És la que s’ha escrit directament per a ells, sota la forma de contes o novel·les, de poemes i obres de teatre. D’una forma o una altra, aquesta literatura té en compte, segons els cànons del moment o la condició del nen (Alicia al país de les meravelles, de Lewis Carrol; Harry Potter, de J.K.Rowling, i l’obra d’autors com Gloria Fuentes i Elvira Lindo).
Literatura instrumentalitzada
Sota aquest nom es poden englobar força llibres que es produeixen per als nivells d’Educació Infantil i Primària. Són més llibres que literatura i solen aparèixer sota la forma de sèries en la qual s’escull un protagonista comú i se’l fa passar per diferents escenaris i situacions: la platja, el circ, el mercat, el zoo…
Els gèneres en la literatura infantil
En la literatura infantil són presents els tres gèneres fonamentals de la literatura per a adults: poesia, narrativa i teatre.
La poesia
La poesia per a nens es pot classificar en dos grans grups:
– Texts orals de tradició cultural: cançons de bressol, primeres cançons, embarbussaments i endevinalles.
– Poesia de tradició oral i d’autor: pensada i escrita per als nens
Texts orals de tradició cultural
La literatura oral és una manera literària que és present en la vida del nen des del seu naixement. Aquesta literatura té unes característiques pròpies: ha estat transmesa a través de diverses generacions, per la qual cosa té un autor col·lectiu que introdueix les seves pròpies variants. Qui les transmet, les interpreta i pot reescriure-les des de la seva pròpia perspectiva social, cultural i regional. Es difonen en les tasques quotidianes, en els jocs, en els moments de lleure.
– Les cançons de bressol: són les primeres cançons que sent el nen. presenten un efecte relaxant, ja que solen ser monòtones, es canten amb dolçor i acompanyades de moviment. Les cançons de bressol poden ser presents a l’aula d’Educació Infantil com a exemple de les cançonetes que els van cantar als nens en els seus primers anys de vida i com una forma d’entrar al món de la poesia.
– Primeres cançons: aquelles composicions que tenen per objecte el coneixement del propi cos per part del nen i la utilització de les possibilitats motrius amb intencionalitat comunicativa i expressiva. Són rimades, reiteratives i monòtones, i s’acompanyen de moviments rítmics i dels gestos que fa l’adult davant del nen i que, amb el temps, arriba a imitar.
– Tirallongues: són fórmules en vers que s’usen per a diferents situacions de la vida diària, com menjar, guarir, anar-se’n a dormir, aixecar-se. Trobem tirallongues per manar callar, per menjar, d’altres que s’utilitzen per invocar i fer conjurs (sol, solet…).
– Travallengua: són petit poemes, freqüentment amb poc sentit en els que es repeteixen determinats fonemes perquè la seva articulació sigui difícil. Resulten molt divertits i permetran millorar la pronunciació de fonemes o conjunts de sons que plantegen certes dificultats articulatòries.
– Endevinalles: són un mitjà didàctic molt interessant des dels primers anys de vida escolar. Són jocs orals que afavoreixen l’exercici mental i el coneixement del llenguatge, posen en marxa les idees i connecten en el nen amb la poesia.
– Els continguts de les endevinalles també són molt variats; podem aprofitar-les per al treball amb diferents camps semàntics: fruites, eines, instruments musicals, animals, objectes de tot tipus, lletres…
– Les cançons: poden ser considerades poemes amb melodia i ritme i, ja sigui iniciant al joc o activant la sensibilitat, ens serveixen per aconseguir un acostament a la poesia dins de les nostres aules. Tant les composicions d’origen folklòric com les creades especialment per als nens, tenen unes estructures i formes que constitueixen part del seu atractiu.
Poesia tradicional i d’autor: la poesia suposa per al nen una oportunitat de jugar amb el llenguatge, d’utilitzar les paraules i contemplar-les des d’una perspectiva diferent a l’habitual. El nen entra en contacte amb la poesia a través dels texts orals de tradició cultural: endevinalles, tirallongues, embarbussaments…, i també a través de les cançons, sobretot aquelles que acompanyen els seus jocs.
Característiques formals de la poesia infantil
Les característiques dels texts poètics infantils vénen determinades per la importància de la rima i el predomini del ritme binari.
– La forma estròfica: predominen les estrofes curtes compostes per versos d’art menor, per la seva musicalitat i per la facilitat per a la pronunciació dels versos en una sola emissió de veu.
– Poemes dialogats: són texts aptes per a la dramatització i permeten el desenvolupament de l’expressió lingüística.
La narrativa: el conte
El conte es pot definir com un relat breu de fets imaginaris, amb un desenvolupament argumental senzill, la finalitat dels quals pot ser moral o lúdica i que estimula la imaginació del nen.
Els contes es poden classificar en quatre grans grups:
– Contes de fórmula: són contes en els quals, més que el contingut, interessa la forma en la qual es narren i l’efecte causat en el nen. en ells s’utilitzen molts dels recursos literaris esmentats en l’apartat dedicat a poesies i cançons infantils: rima, enumeracions, paral·lelismes, encadenaments…
Existeixen tres tipus de contes de fórmula:
– Contes mínims: són estructures formulístiques caracteritzades per la presència de la rima i del ritme binari. Com els seu nom indica, són contes molt breus. Generalment en una frase s’enuncia un personatge i l’acció i, en una altra, la conclusió i el desenllaç. T’explico el conte del gall pelat que en passar la tapia es va quedar enredat.
– Contes de mai acabar: primer proporcionen una informació molt elemental i després formulen una pregunta que provoca una resposta en el receptor; aquesta resposta és indiferent, ja que el narrador comença de nou. En realitat es tracta de bromes que poden afavorir el desenvolupament del sentit de l’humor.
Aquest era un drap amb les orelles de drap i la panxa al revés. Vols que t’ho expliqui una altra vegada?
– Contes acumulatius o d’encadenament: són contes seriats en els quals es van afegint elements de manera que cada estrofa o paràgraf conté els elements de les anteriors. Constitueixen un exercici de memòria i tenen un caràcter fonamentalment lúdic.
Una vella i un vell tenien un formatge. Va venir un ratolí i es va menjar el formatge que tenien la vella i el vell. Va venir un gat i es va menjar el ratolí que es va menjar el formatge que tenien la vella i el vell. Va venir un gos i va matar el gat que es va menjar el ratolí que es va menjar el formatge que tenien la vella i el vell. Va venir un pal i li va pegar al gos que va matar el gat que es va menjar el ratolí que es va menjar el formatge que tenien la vella i el vell.
– Contes d’animals: els protagonistes d’aquests contes són animals que normalment actuen com a persones i que tipifiquen un tret del caràcter.
– Contes meravellosos: Segons Rosa Huertas (2006), els contes meravellosos (també anomenats de fades o d’encantament) es caracteritzen per un trencament de l’ordre establert, la intervenció de personatges fabulosos i l’aparició d’objectes màgics. Els contes meravellosos solen respondre al següent esquema, amb tres moments clau en la seva estructura interna:
– Una malifeta inicial que crea al nus de la intriga
– Les accions de l’heroi com a resposta a la malifeta
– El desenllaç feliç, amb el restabliment de l’ordre
Els contes de fades provenen de la simplificació de narracions mítiques i per això conserven característiques sagrades i recullen certs personatges amb característiques sobrenaturals:
– Les fades: apareixen com dones de gran bellesa que gaudeixen d’una joventut eterna i que estan dotades de màgics poders. Les fades padrines prediuen la vida del futur heroi o princesa, li concedeixen certs dons i avisen de perills futurs (La bella dorment, la Ventafocs…)
– Els genis: pertanyen a la mateixa categoria d’éssers que les fades. Es presenten per ajudar, per col·laborar, però també poden ser hostils (Aladí i la llàntia meravellosa).
– Ogres i gegants: són éssers salvatges, d’escassa intel·ligència i dotats de gran fortalesa. Solen viure en coves i en llocs de difícil accés, amb laberints i trampes (Les mongetes màgiques, El gegant egoista…).
– La bruixa: generalment apareix amb forma de dona anciana. En algunes narracions se la presenta com la foscor i la mort (Hansel i Gretel).
– El mag: és un cavaller que normalment compleix una funció de protecció de la societat en la qual viu, podent intervenir en la seva marxa quan resulta necessari.
Amb aquests personatges conviuen els éssers humans:
– Les herois: són éssers humans que tenen una missió per complir. Poden ser de noble bressol i preparats per al futur, o personatges del poble que, per les circumstàncies, es veuen forçats a realitzar una gesta.
– Els enemics: són les figures que s’enfronten a l’heroi, amb qui de vegades els uneix una primera amistat que, per competència i frustració, es converteix en odi.
– Reis, reines, llauradors, camperols, llenyataires: reprodueixen una antiga societat feudal, formada per grans senyors posseïdors de vastos regnes i riqueses i persones que pertanyen a estrats socials molt pobres.
A més dels personatges, també hi ha una sèrie de motius que es repeteixen: cambres secretes, urnes, boscos tenebrosos, animals que col·laboren amb els herois, objectes màgics (catifes, escombres, flautes, arpes, miralls, espases, capes…), metamorfosi i viatges. Les històries se situen en terres llunyanes i en temps remots.
El teatre:
Els titelles constitueixen una de les activitats més valuoses de la dramatització. El seu paper de mitjancers afavoreix l’ocultació de l’actor; el nen o adult que els maneja no dóna la cara, i això fa que es fomenti la llibertat d’expressió i que s’afavoreixi la desinhibició. En aquest sentit, el titella exerceix funcions semblants a les de la màscara. Els tipus de titelles més adequats per construir a l’aula d’Educació Infantil són els plans, de dit i de guants.
2. EL CONTE: EL SEU VALOR EDUCATIU
Independentment de la finalitat pedagògica que se li vulgui donar a l’escola, el conte, ja en el si familiar, té un valor educatiu i emocional molt gran, ja que serveix per reforçar els llaços afectius entre el nen i els seus pares, per obrir-li un món de fantasia i imaginació i per ajudar-lo a resoldre els seus conflictes personals.
– Desenvolupament de la creativitat: els contes, a més d’afavorir el desenvolupament del gust estètic, proporcionen al nen l’oportunitat de viure amb la imaginació el que li agradaria ser, fer i experimentar. L’expressivitat i la vivor amb què es presentin els personatges, les escenes i les situacions, contribuiran a educar la imaginació i la creativitat infantils. Encara que les descripcions no han de ser massa llargues, podem detenir breument la narració per convidar-los que imaginin els detalls del paisatge i els escenaris que s’han esmentat.
– Desenvolupament del llenguatge: els contes proporcionen al nen nous models expressius. Ajuden a estructurar el llenguatge, a ordenar frases, a donar-los sentit, a augmentar el vocabulari i, sobretot, incideixen en la funció comunicativa del llenguatge. Amb l’enriquiment del llenguatge el nen tindrà l’oportunitat de traduir les seves fantasies en paraules.
– Desenvolupament afectiu: el conte és un mitjà senzill i eficaç d’establir un corrent d’afecte i confiança entre el narrador i l’auditori, sobretot si es tracta d’un conte narrat, ja que en aquest cas no hi ha res que s’interposi entre l’emissor i el receptor, no tan sols el propi llibre.
– Desenvolupament psicològic: el nen pot comprendre el significat dels valors social i humans dels personatges dels contes, així com les conseqüències de determinades accions. Els contes són un mostrari de comportaments humans: la mentida, la bondat, la por, el desig, la tristesa… Aquests comportaments ajuden al nen a resoldre petits conflictes i a identificar de manera inconscient els seus sentiments, als quals encara no sap posar nom. El nen s’identifica amb els personatges i projecta les seves pors, necessitats i fantasies. Els contes també estimulen la memòria i faciliten l’estructuració temporal en la ment infantil, mitjançant la successió ordenada de fets en el temps. Contribueixen al desenvolupament de la lògica i amplien el camp d’experimentació del nen.
– Desenvolupament social: els contes omplen la necessitat de simpatia i eduquen la sensibilitat. A més, l’audició d’una narració en grup ens permet compartir emocions amb els altres. El nen és egocèntric, i cal aprofitar l’ocasió perquè alimenti l’interès pels altres, pel seu comportament, per les seves realitzacions. Així amplia progressivament la seva visió del món i va construint espais que li permeten comprendre, estructurar i organitzar les noves dades i sensacions del que percep.
3. CRITERIS PER SELECCIONAR, UTILITZAR I NARRAR CONTES ORALS I ESCRITS
En la selecció de contes hem de tenir en compte una sèrie de criteris:
– Criteri estètic: un dels criteris que ha de ser present en l’elecció dels contes és la seva qualitat, és a dir, que realment puguin ser considerats un text literari. En aquest sentit, les paraules de Lídia Blanco (2007) resulten totalment aclaridores “la literatura parla de les coses que commouen, que estimulen el pensament sobre el que ens està passant, que arrenquen somriures o llàgrimes, i que deixen com a únic ensenyament aquest contacte amb la paraula que obre un món nou, desconegut.
– L’edat dels nens: en l’elecció dels contes és important tenir en compte l’etapa evolutiva dels nens:
– D’1 a 3 anys: predomina l’interès per la paraula i el moviment. Les històries han de ser breus i d’estructura senzilla. A aquestes edats els contes se centren, sobretot, en la vida quotidiana, i en ells estan presents recursos poètics com onomatopeies, ritmes, diminutius i repeticions. Els més indicats són els texts breus i rimats, que els nens poden repetir. En el primer i segon any de vida poden mirar les il·lustracions dels llibres amb la col·laboració de l’adult, sobretot si són vistoses i atractives. Convé que el llibre sigui resistent i de cantonades arrodonides.
– De 3 a 5 anys: els nens tendeixen a atribuir característiques humanes a tots els éssers (fase animista). Els interessen, sobretot, els temes d’animals (Els tres porquets, La rateta presumida…) i els agrada la presència d’elements humorístics. Prefereixen les històries senzilles, que no siguin massa llargues, d’acció lineal, amb pocs personatges i sense accions secundàries. En aquesta etapa el llenguatge evoluciona ràpidament i és important l’aparició de reiteracions que atreguin la seva atenció i que li proporcionin seguretat. En aquest sentit són interessants els contes acumulatius.
– De 5 a 7 anys: els continuen agradant els contes d’animals, però també s’interessen per aquells els protagonistes dels quals són nens, als quals els succeeixen fets extraordinaris i que mereixen ser contats (Hansel i Gretel, El gat amb botes…). Predomina l’interès per la fantasia, el món d’allò meravellós, on els humans protagonitzen accions complicades. Els atreuen els enigmes, l’astúcia, l’humor i els jocs de paraules que poden entendre.
– L’extensió: és millor no allargar la narració més de 10 o 20 minuts.
– El llenguatge: el llenguatge dels contes ha de ser senzill, clar, correcte i ric, de manera que afavoreixi en el nen l’ampliació del vocabulari i l’adquisició i reforç d’estructures gramaticals. En la narració del conte són tan importants les paraules que utilitzem com la forma de transmetre-les. Hem de ser expressius en el llenguatge i en els gests, però sense caure en l’exageració.
– L’estructura: han de seguir una estructura lineal: presentació dels personatges, conflicte i resolució, sense tornar enrere en el relat ni alterar accions paral·leles (encara que siguin convergents) que puguin dificultar la comprensió. L’acció ha de girar entorn d’un únic personatge o entorn d’un que destaqui entre d’altres; no hi pot haver un nombre excessiu de personatges.
– El tema: hem de posar a l’abast dels nens i nenes tots aquells temes que demandin; d’aquesta manera s’anirà ampliant la seva visió del món. Lídia Blanco (2007) diu que els llibres de literatura “ajuden a repensar les representacions culturals, els vincles, la construcció de la família, les situacions d’injustícia, de crueltat i de violència. La qüestió social és avui una temàtica present a nombrosos llibres de literatura infantil. Apropar els nens i nenes a aquests llibres i permetre’ls la reflexió sobre qüestions socials és una tasca pedagògica i ètica ineludible”.
– Les il·lustracions: un dels objectius de l’Educació Infantil és desenvolupar la capacitat d’observació, però no sempre existeix la possibilitat de realitzar una visió directa de la realitat. En la majoria dels texts literaris infantils la imatge exerceix un paper important, i és fonamental que hi sigui present.
Amb tot això, sempre hem de tenir present que no tots els nens i nenes prefereixen el mateix tipus de contes: als més imaginatius els agrada qualsevol relat, i no necessiten detalls extraordinaris per meravellar-se; els més realistes prefereixen major precisió en els fets; els més emotius es gaudiran amb els relats sentimentals, i els actius, amb els fets d’aventures. Podem llegir al seu rostre les emocions que el conte els està despertant, i aquestes poden ser exterioritzades i compartides pel parlant i l’oient.
Explicar el conte:
Explicar contes és un art, i hem d’estar convençuts d’això per preparar-nos adequadament. Es tracta de transmetre sentiments, de divertir-se amb el que es fa i d’aconseguir que els nens s’entusiasmin.
Per això cal:
1- Elegir contes que ens agradin i que siguin adequats a l’edat dels oients.
2- Aprendre’l de memòria, assajar-lo, encara que anem a llegir-lo, tenint molt clar l’ordre dels esdeveniments.
3- Visualitzar els personatges, conferint-los una imatge, tal com fem quan llegim una novel·la.
4- Establir un clima relaxat, esperar el silenci. Col·locar-se davant els nens, asseient-se en una cadira baixa o a la catifa; els nens han de formar un semicercle.
5- Usar un to de començament suau, mirant els nens directament i creant un clima relaxat que els predisposi positivament.
6- Donar tranquil·litat al to de veu i al ritme, parlant pausadament i sense atropellar-nos en les paraules.
7- Donar expressivitat a la veu: diferenciar el narrador de cada un dels personatges, tenint en compte l’entonació i el timbre. L’expressivitat de la veu té com úniques regles l’oportunitat i la naturalitat, i haurà d’acomodar-se a la psicologia dels parlants i a l’expressió dels sentiments: la convicció, el dubte, l’alegria, el temor, doten la veu humana de matisos diferenciadors que hem de tenir en compte.
8- Sonoritzar les onomatopeies que apareguin en el text i articular i modular les paraules rimades, ja que això dóna vivor al relat infantil. També podem imitar sons com els xerrics de les portes, els passos que s’aproximen, les cançons que canten els personatges…
9- Acompanyar la narració de gest, cosa que pot omplir les llacunes de vocabulari i resoldre ambigüitats de comprensió. Els moviments de cap, mans i braços són importants, però tenen major expressivitat els ulls i els llavis: una ganyota de la boca, una picada d’ull, una mirada, les celles frunzides, són millors transmissors d’idees que el cos sencer.
10- Utilitzar elements que ens permetin la sorpresa, com la màgia, una maleta, un personatge que ens porti el conte, un barret sense el qual no podem explicar el conte, una fórmula poètica per invocar-lo.
11- Per participar els nens, deixant pauses i convidant-los a intervenir en les expressions reiterades, onomatopeies…
12- No prolongar excessivament el temps dedicat a la narració.
4. ACTIVITATS A PARTIR DEL CONTE
El conte pot ser el punt de partida de moltes activitats dins i fora de l’aula d’Educació Infantil, però cal fugir d’una excessiva instrumentalització, ja que el conte té per si mateix suficient valor, tant estètic com educatiu. Cal evitar que les activitats que el conte inspira tinguin més rellevància que el propi text.
Creació, recreació i interpretació del text literari
– Què passaria si…?: es plantegen interrogants sobre situacions inversemblants perquè els nens continuïn la història.
– La paraula intrusa: es dóna una sèrie de paraules que evoquen un conte conegut pels nens i se n’inclou una d’aliena al conte que han d’integrar a la història: llop, àvia, caputxa, cistella, llenyataire i patins.
– Què va passar després?: els nens continuaran la història una vegada que acabi el conte.
– Amanida de contes: inventar un conte en què intervinguin elements de contes diferents, coneguts per ells.
– Qui va dir què?: consisteix a identificar quins personatges dels contes que hem narrat diuen determinades frases.
– Museu del conte: farem una exposició amb objectes reals pertanyents al món dels contes, els identificarem i explicarem quina importància tenien en la història que coneixem: un mirall, una cistella, una flauta, una moneda…
Activitats relacionades amb altres models d’expressió
– Dramatització: cal donar llibertat als nens, permetent que siguin espontanis i estimulant l’expressió corporal i lingüística. Es pot intercalar en diferents moments al llarg de la narració mitjançant accions, gests i sons o en finalitzar la mateixa; emprarem disfresses, caretes o objectes que identifiquin el personatge que es representa. També es pot representar el conte amb titelles senzills que els nens poden construir. Hi ha la possibilitat d’introduir les ombres xineses, aconseguint ninots per a fer-les o amb el propi cos i un focus sobre una pantalla. El text pot llegir-lo un narrador, encara que els nens també poden dir la seva part del diàleg.
– Contes musicals: contarem el conte utilitzant instruments musicals que simbolitzin els diferents personatges, accions concretes, objectes…
– Muntatges audiovisuals: el conte es narra acompanyat d’un Power Point en el qual les dispositives il·lustren els fets i els personatges.
– Tallers de cuina: en els qual s’elaborin postres i aliments esmentats en els contes.
– Activitats fora de l’aula: que enriqueixin l’experiència de la narració: representacions teatrals, biblioteques, conta contes, visites a museus, granges i zoos, circuits per la ciutat, fàbriques, parcs…
– Activitats en què s’impliquin les famílies: conta contes amb els pares, mares, avis, àvies…, per algun esdeveniment especial; llibres viatgers, que aniran de casa en casa, en els quals els pares escriuran contes, poemes…, i que donaran com a resultat un llibre col·lectiu.
5. LA BIBLIOTECA D’AULA
És el principal lloc de trobada entre els lectors i els llibres. Per aquest motiu, a cada aula hi ha d’haver una biblioteca o racó de lectura que permeti una relació propera i immediata entre els nens i la literatura, i que doni resposta als interessos que es plantegen en cada moment. La biblioteca ha d’estar situada en un lloc de l’aula accessible i tranquil, allunyat de racons de moviment o d’activitat física i, si és possible, delimitada per petites mampares o lleixes amb la possibilitat de canviar de forma.
És important que estigui ubicada lluny de zones de pas, que puguin distreure l’atenció dels lectors. Ha d’estar a prop d’un finestral, per tenir llum natural i evitar la fatiga visual dels nens. Decorarem aquesta zona amb elements motivadors que convidin a la lectura i que contribueixen a crear un ambient acollidor (imatges i dibuixos de contes coneguts i de personatges literaris, cartells d’esdeveniments relacionats amb els llibres, fotos d’altres biblioteques, objectes pertanyents a un conte…).
Pel que fa al mobiliari, la disposició dels diferents elements de la biblioteca de l’aula s’ha de fer de tal manera que afavoreixi l’autonomia, l’odre i la lliure elecció. Tindrà una catifa gran o una moqueta i coixins per poder asseure’s. No és necessari que hi hagi taules i cadires: és un lloc diferent en el qual es realitza una activitat també diferent i motivadora. L’expositor tindrà l’altura i les dimensions adequades perquè el material bibliogràfic estigui a l’abast dels nens; els més apropiats són aquells que permeten mostrar la coberta del llibre, no el llom, perquè les seves imatges i colors seran un estímul eficaç. També convé tenir contenidors i caixes amb separadors en els quals puguem col·locar de forma ordenada els diferents materials amb què comptem. Resulta útil tenir un suro on punxar els cartells, novetats, normes d’ús, i un gran faristol on l’educador pugui llegir i mostrar les pàgines il·lustrades d’àlbums de gran format.
Quan al material, l’odre a la biblioteca vindrà determinat per la classificació dels fons, que respondrà a criteris molt senzills:
– Texts literaris pertanyents a diferents gèneres: contes, poemes, endevinalles, travallengües…
– Texts didàctics o de coneixement
– Material audiovisual: DVD’s, CD’s…
Els llibres han de ser variats quan a la temàtica. Ja hem parlat al llarg d’aquest tema de la importància de la varietat dels texts literaris que oferim als nens. També hi ha d’haver llibres realitzats per ells. Convindrà que el nen s’habituï a manipular els llibres amb compte. Obrir, tancar, estendre i plegar són exercicis de control de moviments, molt hàbits per a la creació d’hàbits d’atenció, precisió i odre.
En referència al funcionament, la biblioteca pot funcionar com un racó més de l’aula, seguint les normes generals que s’estableixin per a la utilització d ela resta de racons. Ha de ser un racó viu, al qual els usuaris acudeixin per iniciativa pròpia i no solament quan no saben què fer. Com en qualsevol racó, posarem èmfasi en la cura dels materials, en l’odre i en la netedat. El mestre, respecte a la biblioteca d’aula, ha de complir un es funcions:
– Organitzar l’espai on s’ubicarà la biblioteca.
– Organitzar el temps en què els nens romandran en ella.
– Seleccionar els llibres tenint en compte diferents criteris.
– Saber presentar els llibres als nens d’una forma motivadora.
– Demanar la seva col·laboració en la decoració del racó. Animar-los perquè inventin símbols per endreçar i classificar. Demanar la col·laboració de les famílies per realitzar conta contes o activitats com el llibre viatger.
– Organitzar el préstec de llibres.
CONCLUSIÓ
L’hora del conte com a activitat habitual dins de l’activitat diària. Important per canalitzar emocions i sentiments, treballar les seves pors. Treball de les capacitats. Permet treballar totes les estructures gramaticals que utilitzaran al llarg de la seva vida. Recurs per a l’atenció a la diversitat.