Toda la documentación que encontrarás en Oposinet la puedes tener en tu ordenador en formato word. De esta forma podrás modificarla y trabajar con ella con más comodidad.


Ponte en contacto con nosotros a la dirección y te la enviaremos. A cambio te pedimos que compartas tu información, enviándonos documentos interesantes para la preparación de estas oposiciones: temas, programaciones didácticas, exámenes... Es imprescindible que estos documentos no posean derechos de autor, que no existan ya en la web y que sean realmente interesantes para la preparación de las oposiciones.


Otra opción para conseguir los documentos en formato word es realizar un pago de 19,5 euros, con la cual mantendremos esta web y compraremos nuevos materiales para ponerlos al alcance del resto de la comunidad. Importante: con el pago te proporcionaremos TODOS los documentos que hayamos publicado de una de las especialidades de oposiciones. Los documentos publicados en formato pdf no te los proporcionamos en formato Word sino en pdf.




Tema 5C – Música

§ LA TEXTURA: TIPUS

· LA TEXTURA EN LA INSTRUMENTALITZACIÓ DE CANÇONS I OBRES MUSICALS

· LA FORMA

· ANÀLISI FORMAL DE CANÇONS

· PRINCIPALS FORMES MUSICALS

1- LA TEXTURA: TIPUS

Per definir la manera de combinar-se les veus o línies melòdiques d’una composició musical, s’utilitza el terme textura. Aquest és un terme incorporat al llenguatge musical fa relativament poc temps.

Podem diferenciar 3 tipus de textura musical:

a) Monofònica

b) Homofònica o harmònica

c) Polifònica o cantrapuntística

a) La textura monofònica: És la textura més senzilla. Consisteix en una línia melòdica sense acompanyament (uníson). Tots els instruments o veus fan la mateixa nota alhora. Una de les mostres més significatives, dins la música occidental, d’aquest tipus de textura és el cant gregorià i la majoria de la música anterior al S.X. També podem trobar molts exemples d’aquesta textura en la música oriental.

b) La textura homofònica o harmònica: Consisteix en una línia melòdica principal o veu conductora (veu superior) recolzada en un acompanyament d’acords. A partir del S.XVII s’ha escrit molta música amb textura homofònica, fins aquesta data només es tenia en compte la textura monofònica i la polifònica. Aquesta és la textura que quantitativament més escoltem, perquè la majoria de música moderna la utilitza.

c) La textura polifònica o contrapuntística: Es tracta de la combinació de dues o més línies melòdiques independents amb un predomini horitzontal que, en conjunt constitueixen l’harmonia. Aquesta textura es va utilitzar molt entre els S.XIV i XVI, en aquest darrer segle trobem autors representatius com Lasso i Palestrina

Al llarg de l’educació primària es treballen les diferents textures a través del cant, la instrumentació i l’audició.

2- LA TEXTURA EN LA INSTRUMENTACIÓ DE CANÇONS I OBRES MUSICALS

A nivell general podem afirmar que: exceptuant alguns períodes concrets de la música, com la polifonia renaixentista (Palestrina, Victoria…) la majoria d’obres passen d’una textura a una altra. Aquest fet comporta que l’oient s’ha d’acomodar a la textura que el compositor ha utilitzat en cada moment. Cal tenir en compte la combinació de les textures perquè, això enriqueix les possibilitats expressives de les composicions.

A l’escola es poden treballar a partir de la instrumentació els diferents tipus de textures. Per això utilitzarem els instruments de placa, la flauta o la veu. S’ha de tenir present que les instrumentacions siguin clares i estiguin en relació al nivell i les necessitats de l’alumne.

Per treballar la textura monofònica: Es pot fer a partir de la interpretació amb els instruments o la veu d’una cançó a l’uníson.

Per treballar la textura homofònica: Ho podem treballar, per exemple, cantant o tocant la melodia principal amb un carilló o la flauta i repartint les diferents veus dels acords entre els instruments de placa. És important facilitar la interpretació, evitant salts, mantenint notes en comú, amb rítmiques senzilles…

Per treballar la textura polifònica: Aquesta textura es pot treballar a partir dels cànons i les cançons a diferents veus. És la textura que requereix més maduració i capacitat auditiva.

3- LA FORMA

La forma és la manera de construir o com ha estat construida una obra musical. Zamacois la defineix així: Una composició musical és un conjunt organitzat d’idees musicals; aquesta organització constitueix la forma (Zamacois 1993)

Cada obra té una forma pròpia que pot respondre a formes de estructura noves o a formes estereotipades com la sonata, la suite…

A nivell general podem dividir les formes en dos grans grups:

Formes simples: són aquelles que constant d’un únic moviment o son curtes (binàries, ternàries, rondó…)

Formes complexes: són aquelles que consten de diferents moviments i són extenses (suite, sonata, sinfonia, concert…)

Els tipus formals estan molt vinculats a uns gèneres musicals determinats, aquests ens defineixen el contingut de les composicions. Normalment els diferents gèneres es presenten per antagonisme.

Alguns dels generes musicals més destacats són:

Música religiosa en oposició a la Música profana

Música vocal Música instrumental

Música culta Música popular

Música pura Música dramàtica

Música de cambra Música de concert

4- ANÀLISI FORMAL DE CANÇONS

El terme cançó defineix una peça breu, lírica amb un text i una melodia senzilla. Des de el paper del mestre, l’anàlisi formal de les cançons és necessari a l’hora d’escollir-les atenent un ordre de dificultat creixent, tant a nivell estructural, com melòdic i rítmic. Aquesta selecció a partir de l’anàlisi, permetrà una adequació a les característiques psicopedagògiques dels nens i les nenes de cada nivell.

Les principals formes musicals en referència a la cançó són les següents:

Cançons de tipus primari: Només tenen una part (A) sovint són cançons molt infantils o cançons que es fonamenten molt en la repetició d’una melodia curta com les que utilitzen els nens a l’hora de contar qui para. Ex. Tengo una muñeca.

Cançons de tipus binari: Adopten la forma AB que consisteix en dues parts ben diferenciades o AA’ on la part A’ és la mateixa que A però té petites variacions.

Cançons de tipus ternari: Adopten formes com ABA-AAB-ABB-ABC. La forma ABA s’anomena lied és una de les formes més utilitzades

Cànons: fonamenta la seva estructura formal en la imitació. És un bon recurs a l’escola perquè serveix per introduir la polifonia.

Rondó: És fonamenta en la repetició de una part (A) després de cada una de les diferents parts. ABAC- ABACADA etc.

Altres elements a tenir en compte a l’hora d’analitzar una cançó amb la intenció de dirigir-la a un nivell o desenvolupar un treball específic són:

El contingut rítmic

– Compàs: binari, ternari i la subdivisió del compàs

– El tipus de figures rítmiques.

– L’esquema rítmic

El contingut melòdic

– Tonalitat i modalitat

– Àmbit melòdic

– Intervals

El text

– Grau de dificultat de la vocalització

– Temàtica

5- PRINCIPALS FORMES MUSICALS

Formes simples Formes complexes

Formes binàries La suite

Formes ternàries (LIED) La sonata

Rondó La simfonia

Cànon El concert

Fuga L’oratori

Tema i variacions La cantata

L’opera

La zarzuela

Formes simples

Forma binària: Aquesta forma, ja esmentada anteriorment, es fonamenta en dues frases AA’ o AB. La majoria de les danses de la suite antiga (finals del S.XVII i primera meitat del S.XVIII) utilitzen aquesta forma.

Forma ternària: És poden presentar en diferents ordres, des de les tres frases iguals (AAA) fins a les tres diferents (ABC) L’ordre més utilitzat és ABA, aquest és la clàssica forma de Lied que en alemany significa cançó.

Rondó: Originalment era una dansa francesa. La combinació més utilitzada és la del rondo de cinc parts ABACA

Cànon: És una composició on la imitació de una o més parts es manté al llarg de la interpretació, de manera que les repeticions constitueixen l’acompanyament de la composició.

Fuga: És una composició contrapuntística que només té un moviment. Pot constar de dues tres o més veus i està estructurada segons un pla formal que bàsicament consisteix en la insistent repetició de un tema (subjecte o motiu) i la seva imitació; entre aquestes repeticions s’hi alternen fragments lliures (contra subjecte). Estructuralment en l’esquema general de la fuga s’hi poden distingir tres seccions: Exposició- Desenvolupament- Re-exposició.

Tema i variacions: Es tracta d’un tema normalment curt i senzill, original o d’un altre autor sobre el qual es van fen variacions cada vegada que es va repetint.

Formes complexes

La suite: Aquest terme francès significa (successió, continuació, sèrie) Aquesta és una forma musical que consisteix en un seguit de peces instrumentals, més o menys independents, ordenades per ser interpretades successivament formant així una unitat. Va estar una de les formes musicals dels segles XVII i XVIII. Després de Bach va anar perdent importància i va reaparèixer al S.XIX, però amb una concepció moderna. Per aquesta raó cal distingir entre la Suit Antiga i la Suit Moderna.

Alguna de les peces instrumentals utilitzades per a la suite son:

La gavotta: Dansa d’origen francès. Compàs 2/2 i moviment moderat.

La pavana: Dansa molt antiga de procedència indeterminada (espanyola o italiana) de compàs binari o quaternari, de moviment lent que servia per introduir una altre dansa ràpida.

La gallarda: Dansa francesa de compàs ternari. Que va ser desplaçada per la Courante.

Minué: Dansa francesa d’origen cortesà de compàs ¾ En el seu origen era quasi lenta, en expressió de salutació, més tard es va anar alleugerint.

Tanmateix l’estructura més generalitzada i que pot ser considerada la predecessora de la sonata és:

1- Allemande: Dansa d’origen alemany de moviment moderat i compàs quaternari.

2- Courante: N’hi ha de ràpides i de lentes, de compàs ternari.

3- Zarabanda: Dansa d’origen espanyol, de moviment lent i compàs ternari.

4- Giga: D’origen indeterminat, de compàs ternari i moviment molt viu.

La sonata: Etimològicament es una peça per a ser “sonada” en oposició a la cantata que era una peça per a ser cantada. La majoria de sonates consten de tres o quatre temps. La sonata va arribar al seu màxim exponent amb Beethoven.

L’estructura de la sonata clàssica de quatre temps és la següent:

1er temps: Allegro (Forma sonata: Exposició-Desenvolupament-Re-exposició)

2n temps: Andante o adagio (Forma de Lied, Rondó o Tema amb variacions)

3r temps: Moderato (Minuet o Scherzo a partir de Beethoven)

4t temps: Allegro (Rondó o una altre dansa animada)

La simfonia

L’origen de la simfonia no està massa clar, molts autors la atribueixen a Stamitz i a Haiden, aquest a més de composar més de cent simfonies, va establir el model definitiu, determinant la seva estructura en quatre temps, model que seguirien després molts dels grans compositors. Mozart i Beethoven la van acabar de perfeccionar. La simfonia és una composició musical escrita sempre per a orquestra. Que segueix la forma sonata, podríem dir que és una gran sonata composta per a orquestra.

El concert

És una composició dividida en diferents temps normalment tres i està pensada per el lluïment d’un o més instruments solistes.

Es poden dividir segons la seva estructura formal. En ordre cronològic és la següent:

Concerto grosso

Concert preclàssic

Concert clàssic

Concert posclassic

El concerto grosso: El va crear Arcàngelo Corelli (1653-1713) Es va generalitzar al llarg de la segona meitat del S.XVII i començaments del XVIII. La seva forma resultava poc definida i oscil·la entre la suite i la fuga.

El concert preclàssic: Aquest començava a tenir una estructura més definida, però continuava influenciat per la fuga i la suite. Normalment tenia tres temps (viu-lent-viu) Bach i Vivaldi entre d’altres van compondre concerts d’aquest tipus.

El concert clàssic: Es va desenvolupar a mitjans del S.XVIII i començaments del XIX. El protagonista és Mozart que va adaptar la forma sonata per aconseguir que els temes principals poguessin passar del solista a l’orquestra i a l’inrevés. Així doncs, una de les principals innovacions respecte la forma Sonata és la doble exposició, una al càrrec de l’orquestra i l’altre a càrrec del solista. Va continuar amb l’estructura de tres temps.

El concert posclàsic: Té tendència a substituir la doble exposició per una repetició del tema A i del tema B. Aquesta innovació apropa encara més el concert a la sonata.

L’oratori: És una composició vocal-instrumental, amb parts líricas i dramàtiques sobre textos bíblics i religiosos. No s’escenifica.

La cantata: Sovint costa diferenciar l’oratori de la cantata, originalment aquest terme s’utilitzava per definir qualsevol tipus de música vocal. A partir del segle XVII es va utilitzar per referir-se a una petita escena cantada. La cantata es va anar desenvolupant, tant a nivell d’elements musicals com en extensió, fins al punt que allò que per uns eren cantates per altres eren oratoris. Segons Valls Gorina algunes de les diferències són: Mentre que l’oratori sempre és de temàtica religiosa, la cantata admet qualsevol temàtica, profana o religiosa. L’oratori per la seva naturalesa dramàtica, sempre necessita cors i solistes que representin, encara que no actuïn, l’argument; la cantata admet qualsevol combinació entre solistes i conjunt de camera, cor, orquestra…

L’opera: Neix a finals del segle XVI a Itàlia. És una obra escènica totalment musicada on intervé el cant amb paraules. Etimològicament prové de la paraula llatina “opus” el plural opera que significa obra. Pot tractar temes diversos: històrics, amorosos, còmics, mitològics…

La zarzuela :És un gènere típic i exclusivament espanyol. Es pot definir com una obra escènica de caràcter popular que, alterna escenes cantades amb parlades. El seu nom prové de les representacions que el Cardenal Infante, germà de Felip IV feia a principis del segle XVII en una finca prop de Madrid, coneguda amb el nom de la Zarauela, possiblement per la gran quantitat de “zarzas” que hi havia.