Sumari. Pàg.
1. INTRODUCCIO. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
2. L’ESCOLA COM A INSTITUCIO SOCIALITZADORA . . . . . . . . .
2.1 La transmissió a l’escola de pautes socials i valors . .
3. TRADICIO I PATRIMONI CULTURAL EN LA TRANSMISSIO
EDUCATIVA. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
4. BIBLIOGRAFIA. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
1. INTRODUCCIO.
“Cada societat considerada en un moment donat del seu desenvolupament, té un sistema d’ensenyament que s’imposa a tots els individus amb una força generalment irresistible. Es inútil creure que podem educar als nostres fills com vulguem. Existeixen costums amb els que devem estar d’acord: si els transgredim greument, es revenjaran després sobre els nostres joves.”
Emili Durkheim, considerat el pare de la Sociologia de l’Educació, escrivia aquestes paraules a l’any 1911, tenint en la seva ment la imatge de d’una societat consensual en que, per utilitzar les seves mateixes paraules “l’individu, estimant la societat, s’estima a si mateix“. Aquesta reflexió sociològica es limita a constatar l’exigència d’aquesta acció integradora dins d’una visió sustancialment optimista.
Avui, el punt de sortida que afronta l’estudi dels fenòmens sociològics no pot ser ja aquest, i no sols per ser defasat.
El desenvolupament tecnòlogic, diríem que en cert sentit pateix la societat, ha tingut reflexes immediats sobre les institucions educatives, modificant el tipus de demanda que la societat li exigia a aquestes institucions. Hem de ser conscients que l’educació i la societat són inseparables. Des que la societat ha assumit això, es dedica a l’estudi de l’aprenentatge com a medi de progrés i benestar. L’aprenentatge és, doncs, necessari a la societat, atés que l’home necessita d’aquest per una mejor adaptació dels valors de la vida social, però, l’aprenentatge necessita de la societat en tota la seva amplitud.
2. L’ESCOLA COM A INSTITUCIO SOCIALITZADORA
El procés d’educació i de socialització esdevé, en les societats primitives, di-rectament mitjançant el contacte entre les generacions, sobretot a l’interior de les families. Es en les societats complexes, on junt a processos informals s’instauren uns altres formals, es volen garantir les estructures més enllà dels canvis individuals.
En el pas d’aquestes societats primitives a una societat com la nostra, és més difícil per a la famlia donar al nen tota la informació que aquest necessita i, per això, sorgeix una institució dotada d’un notable grau d’universalitat i permanència que respon a la doble necessitat de la societat d’oferir als joves competències per ocupar determinades funcions i fer-los interioritzar els seus ideals i valors amb l’objecte de garantir la seva continuïtat; aquesta institució és l’escola.
Els diversos tipus de societat han tingut sempre una forma específica d’organització de l’escola. Un estudi comparat (Katz, 1971) permet reduir a quatre els possibles models:
* el voluntariat corporatiu: consisteix en institucions privades, fortament selectives. Reprodueixen el tipus d’educació que les regeixen.
* el voluntariat paternalista: on uns “benefactors” s’ocupen de la instrucció de mases, amb la finalitat d’assegurar la seva submissió.
* el localisme democràtic: on les escoles són regides per autoritats o polítics locals i l’Estat es limita a assegurar alguns mínims.
* l’escola estatal centralitzada: pròpia d’un estat centralista, on l’Estat s’arroga tota l’autoritat.
Oliver Banks (1967) quan parla de l’escola com a organització, desenvolupa l’afirmació que les organitzacions es distingueixen d’altres estructures en que les organitzacions són orientades a un fí.
A l’escola no és tan fàcil identificar-li les finalitats i les estructures organitzatives, en part per que són deteminades des de l’exterior, en la societat, en part per que la naturalesa de l’escola les fa imprevisibles.
A l’escola són presents sempre tres tipus d’objectius, dels quals sols el primer té implicacions directes amb el sistema social:
– objectius generals, que deriven dels fonaments filosòfics i polítics de la cultura de cada país, i són en general formulats sota la forma de temes generals (creixement de l’individu, increment de la igualtat d’oportunitats, …).
– objectius intermedis, que identifiquen una sèrie d’etapes tant per assolir els objectius generals, com per posar en marxa les programacions, però encara no a nivell operatiu,
– Objectius d’acció, utilitzables pels professors per definir les seqüències de l’aprenentatge.
Obviament aquest caràcters difereixen d’una societat a una altra i, s’arriba a considerar que, cada sistema escolar és orientat per formar el tipus d’adult més funcional en relació al sistema social i per tant persegueix objectius educatius específics.
En l’aconseguiment d’aquesta figura d’home adult, és necessari que els joves aprenguin a reconèixer i a respectar els límits de comportament desitjable en les relacions i situacions que trobaran.
* Finalitats de l’escola:
– finalitats generals, que deriven dels fonaments filosòfics i polítics de la cultura del país.
-finalitats intermedies que identifiquen una sèrie d’etapes tant per a l’assoliment dels objectius generals com per posar en marxa la programació, però no encara a nivell operatiu.
– finalitats d’acció, utilitzables pels professors per definir les seqüències de l’aprenentatge.
En l’actualitat, la quantitat de coneixements que es presenten a l’aprenentatge ha desbordat la capacitat de les institucions escolars i s’ha imposat la selecció dels coneixements. El temps de permanència a l’escola ha augmentat de manera extraordinà-ria. Malgrat això, l’escola té que procurar en primer lloc, una formació general, i una especialitat en els últims anys de l’escolaritat. El coneixement adquirits per l’alumne a l’aula canviaran al poc temps, el que no es pot preveure és ni la velocitat ni la direcció del canvi. Per això ha de ser una persona amb una formació polivalent, que estigui habituada per assimilar i ejecutar aquest canvi i no deixar-se portar pels esdeveniments que el canvi cultural de futur li pugui presentar.
2.1 La transmissió en l’escola de pautes socials i valors.
L’escola és un mitjà que pot servir per a la formació del ciutadà i per a garantir la conformitat del seu comportament a les necessitats de la col.lectivitat.
A lA fase inicial de sociAlització, l’escola fa un paper fonamental en la integració social en quant prevEU el conflicte afavorint la interiorització de les normes.
La socialització constitueix el fi últim, irrenunciable, de l’escola. Aquesta funció actua en dues direccions, una és la de formar individus insertables en l’organització social i així serveix a l’organització (eliminant conflictes), l’altra és posar els individus en condicons de participar en la vida social i així serveix als individus.
Correspon també a l’escola motivar adequadament a l’alumne i presentar-li l’aprenentatge d’aquestes pautes socials de la manera més aSsequible a les seves possibilitats i en forma vivencial i activa, creant a l’aula una petita societat, -millor en tota la institució escolar-, on es visquin les normes de convivències democràtiques de tot el país.
Hi ha moltes classificacións de valor. Ferrater Mora ens presenta la següent:
* Lògics,
* Estètics i
* Etics.
Tots elles haurien de transmitir-se a l’escola.
3. TRADICIO I PATRIMONI CULTURAL EN LA TRANSMISSIO EDUCATIVA.
La tradició és un mitjà al nostre abast del coneixement històric. Algú va dir que el coneixement és aproximadament com una identificació de tot allò que tenim davant dels nostres sentits.
L’ésser humà pren consciència del seu entorn i el coneixement d’aquest entorn és el fruit primer dels sabers del món.
L’arrelament d’una persona al seu país comença pel coneixement del més proper a ell, el que circumda el seu habitatge, la seva història, les seves costums, la seva geografia, el seu art, les seves tradicions.
Tot el referenciat més amunt ha estat sempre com a l’eix de la transmissió educativa.
Quan es fa la celebració de Sant Jordi, la castanyada, el carnaval, el grup teatral, la coral, … estem, a l’escola, transmitint tradicions i cultura.
Quan a classe es treballa en geografia o història, estem transmitint cultura, com quan es treballa el Modernisme en l’arquitectura catalana o l’Art Romànic. I tots aquests coneixements són un patrimoni cultural que ha transmés l’escola al llarg dels segles.
4. BIBLIOGRAFIA.
– DD. AA.:Desarrollo psicológico y educativo. Alianza Universidad.
– FERRATE MORA, José: Diccionario de filosofía. Ed. Sudamericana. Buenos Aires. 1965
– FREIRE, Paulo:La naturaleza política de la educación. Paidos MEC, Barcelona, 1990.
– QUINTANA, J.M.:Sociología de la educación. La enseñanza como sistema social.Ed. Hispano Europea, Barcelona, 1984
– RAMIREZ, Elías:La formación humanística. Ed. Escuela Española. Madrid, 1980
– RIBOLZI, Luisa: Sociología Educacional y escolar. Narcea. Madrid, 1988.
– DD. AA. Filosofía de la Educación hoy. Dykinson. Madrid, 1989