Tema 11A – Les necessitats educatives especials en l’etapa D’educació infantil

Tema 11A – Les necessitats educatives especials en l’etapa D’educació infantil

I N D E X

1. INTRODUCCIÓ

2. LES NECESSITATS EDUCATIVES ESPECIALS EN L‘ETAPA D’EDUCACIÓ INFANTIL

2.1. Les n.e.e. en Educació Infantil

2.2. La identificació de les necessitats educatives especials

2.3. Els programes d’estimulació temprana i primerenca

3. LA RESPOSTA EDUCATIVA A LES NECESSITATS EDUCATIVES D’AQUEST ALUMNAT EN EL PROJECTE CURRICULAR I EN LES PROGRAMACIONS

4. LES ADAPTACIONS CURRICULARS

4.1. Organització de les adaptacions en aquesta etapa

4.2. Vies en l’organització de l’ajut pedagògic

4.3. Les estratègies d’ensenyament-aprenentatge

1. INTRODUCCIÓ

El terme de necessitats fa referència sempre a una relació existent en un determinant mitja, ajut … per accedir, cobrir, arribar … a una determinada finalitat.

En l’àmbit educatiu doncs, el concepte “necessitats educatives especials” suposa el conjunt d’ajut que precisa l’infant per arribar amb èxit a una determinada finalitat.

No hi ha un tipus d’infants que presenten necessitats educatives i un altre tipus que no ho precisin, sinó que cada subjecte en un moment determinat de la seva escolarització serà susceptible d’un o altre tipus d’ajuda pedagògica.

Programar les actuacions educatives adreçades als infants amb n.e.e. en l’Educació Infantil no és diferent de les programacions per a la resta de nens i nenes ja que en les primeres edats del desenvolupament el desfasament encara no és gaire considerable.

2. LES NECESSITATS EDUCATIVES ESPECIALS EN L’ETAPA D’EDUCACIÓ INFANTIL

2.1. Les n.e.e. en Educació Infantil

Si establim una classificació atenent a les causes que poden afectar el desenvolupament dels infants, es poden agrupar en:

· Causes exògenes: Risc ambiental per pobresa, nivell economico-social molt baix, absència d’un progenitor, pares adolescents, etc.

· Causes endògenes: Risc biològic per prematurietat, baix pes, hipòxia…

Risc establert que produeix retards, minusvalues o discapacitats com les deficiències visuals, auditives, motrius, autisme…

Al 1987 el INSERSO va presentar dades sobre les patologies dels infants atesos en els seus serveis í són les següents:

anomalies congènites

prematuritat

alteració fetal o obstètrica

deficiències motòriques

deficiències mentals

deficiències sensorials

trastorns greus de la conducta

retards maduratius

greus mancances afectives

malalties cròniques

L’atenció a les necessitats educatives de l’infant, en funció de les diferents problemàtiques en el desenvolupament, requereixen la intervenció ràpida i primerenca per tal de potenciar al màxim les seves potencialitats físiques i intel·lectuals.

Seguint a Molina García (1994:412) aquesta atenció ha de centrar se en:

· Desenvolupar al màxim les seves capacitats

· Corregir o paliar els efectes de la problemàtica present o de possible aparició

· Evitar l’aparició de problemàtiques associades

· Ajudar els pares a manejar-se amb eficàcia i autonomia en la cura de llur fill.

2.2. La identificació de les necessitats educatives especials

La identificació de les necessitats en l’àmbit educatiu és el resultat de l’anàlisi de les condicions que més influeixen o poden influir en l’aprenentatge dels infants.

Aquestes condicions fan referència a diferents àmbits:

· Capacitats intel·lectuals

· Context escolar: estil de comunicació a l’aula, estil d’ensenyament del docent, línia i projecte educatiu de centre …

· Context familiar i social en que es desenvolupa

La detecció de les necessitats ha de determinar preferentment:

· El que es pot esperar del nen o nena i en quines condicions, especificades al màxim

· Els canvis de rendiment, en les relacions interpersonals o de grup, que són conseqüència de les modificacions de l’organització de l’aula en les programacions, en la interrelació personal …

· Els elements de la historia escolar i situacions de tipus personal, familiar o social que hi incideixen.

La detecció d’algunes condicions de necessitats especials, es fonamenta sovint en el que s’anomena com “signes d’alerta”. La identificació d’aquests signes pot comportar diferents graus de dificultats.

En alguns casos, per determinades condicions (problemes de part, etc.), l’infant ha d’assistir a serveis mèdics i es disposa d’un diagnòstic o d’informes corresponents- En d’altres casos són els pares i mares que la donen que llurs fils presenten determinats retards o mancances en el seu desenvolupament. També es pot donar que siguin els educadors o els mestres que detectin el retard o la problemàtica concreta.

Sigui la detecció en l’àmbit mèdic, familiar o escolar, una vegada s’han descobert signes d’alerta hi ha la necessitat imperiosa d’adreçar l’infant cap un servei que el pugui valorar globalment totes les variables, des del punt de vista mèdic, psicològic, psicopedagògic …

És molt important que aquesta valoració es faci al més aviat possible i es condueixi els nens i nenes cap una intervenció ràpida i adequada. L’abast dels canvis que es produeixen en un període de desenvolupament tan intens com el de les edats primerenques, fa que cada moment sigui importantíssim per a tots els infants.

2.3. Els programes d’estimulació temprana i primerenca

Maria Isabel Zulueta (1991) afirma que l’educació temprana “és una acció global que s’aplica als nens, des del naixement fins als sis anys, afectats d’un retard en la seva maduració o en risc de tenir-lo per alguna circumstancia psico-socio-ambiental”.

Els programes d’estimulació primerenca han d’ estar sustentats en una teoria, han d’incloure uns continguts que han d’aprendre l’infant í han d’estar sustentats en una metodologia que expliciti com s’ha de treballar.

En la intervenció individualitzada a cada nen o nena es convenient plantejar-se les següents qüestions– quines són les seves necessitats més imperioses? quines capacitats convé desenvolupar? quines estratègies intervenció són les més adequades?

Els programes estandarditzats ofereixen un llistat d’activitats organitzades, classificades per àrees: motora (fina i ampla), cognitiva, afectiva, lingüística, d’autocura, social — Els professionals pertanyen a diferents disciplines: psicòlegs, mestres, fisioterapeutes, metges, psiquiatres, pedagogs, etc.

3. LA RESPOSTA EDUCATIVA A LES NECESSITATS EDUCATIVES D’AQUEST ALUMNAT EN EL PROJECTE CURRICULAR I EN LES PROGRAMACIONS

El PCC suposa una primera concreció dels elements del Disseny Curricular a la realitat de cada centre. L’adequació del currículum a la realitat escolar comporta una presa de decisions que afecten de manera molt global a l’orientació de l’escola i, per tant, al Projecte Educatiu de Centre.

El Projecte Educatiu suposa una reflexiu de tot el professorat entorn les línies directores del centre:

Què és el que pretén l’escola? com i per a què vol educar els seus alumnes?

Quines incidències pot tenir l’escola en el procés educatiu i quina incidència poden tenir els altres àmbits? quina coordinació es pot establir entre ells?

En funció dels aspectes anteriors, quins procediments són els més adequats per arribar a aquestes finalitats?

Aquestes línies directrius no són vàlides per a qualsevol situació o context, pel contrari, la seva concreció demana l’adequació a les prioritats i necessitats de cada centre en particular.

L’adaptació del marc curricular a la realitat dels centres comporta que l’escola concreti els principis decidits en el Projecte Educatiu en un Projecte Curricular de Centre.

Aquesta tasca comporta un treball diferenciat per etapes i la consideració dins d’elles de les àrees d’aprenentatge del currículum. S’han de preveure conjuntament les fites a assolir en cadascuna d’elles i els procediments per fer-ho. Els punts de referència imprescindibles son el Disseny Curricular i l’esmentat Projecte Educatiu. “El PCC ha de transportar aquelles propostes a partir de les particularitats pròpies de l’escola” (Puigdellívol, 1992:23).

Així doncs, qualsevol àrea curricular ha de plantejar-se:

· quins procediments hem de treballar a àrea? són els més adequats?

· quin tipus de modificacions cal fer?

Els objectius i continguts seleccionats i seqüenciats ja seran els propis de l’escola, ja no tindran el caire genèric del Disseny Curricular sinó que seran ajustats a les característiques de l’alumnat del centre.

El Projecte Curricular no pot obviar la distribució de les responsabilitats per nivells i en l’organització. Això comporta precisar la progressivitat dels continguts i objectius i fixar els criteris organitzatius i estratègies metodològiques.

4. LES ADAPTACIONS CURRICULARS

La resposta a les necessitats especials dels infant d’educació infantil demana ajustaments o adaptacions del currículum i la intervenció de serveis específics.

Les adaptacions han d’ordenar-se de menys a més significatives i es tracta sempre d’esgotar totes les possibilitats que ofereixen les accions ordinàries abans d’optar accions més singulars i diferenciades.

4.1. Organització de les adaptacions en aquesta etapa

En general i, llevat de situacions excepcionals, en Educació Infantil no s’elaboren adaptacions que afecten els elements prescriptius, ja que quasibé tots els infants poden rebre una resposta adequada en el marc dels components del currículum.

Així doncs el conjunt d’actuacions es centren dintre del marc ordinari, no precisen una organització diferent a l’habitual, poden ser desenvolupades per qualsevol docent i es centren en activitats comunes per a tot el grup d’alumnat.

Una forma d’ajustar les activitats consisteix en “augmentar la quantitat d’ajut” que es proporciona als nens en el desenvolupament de les activitats. Es pot realitzar a través de:

més ajut a través d’explicacions complementaries per desenvolupar amb èxit l’activitat proposada descomposar l’activitat en parts més curtes i senzilles incorporar eines i instruments que no s’han posat a l’abast dels altres nens proposar la realització de l’activitat per parelles …

Una altra manera és adaptar el grau de complexitat de l’activitat a les possibilitats del nen o nena. La forma d’adaptar-les consisteix en categoritzar les activitats i treballar-les en un ordre crític de més senzilles a més completes atenent a les necessitats que es presenten en cada moment.

En l’adaptació de les estratègies didàctiques s’entenen els canvis en la presentació de les activitats com conseqüència de la identificació de dificultats en la realització d’activitats prèvies o similars.

4.2. Vies en l’organització de l’ajut pedagògic

En l’organització del suport en l’etapa d’Educació Infantil no es considera que els nens i nenes surtin fora de l’aula ordinària per rebre suport del professorat d’Educació Especial. El context de la seva aula i els seus companys i companyes és el més indicat per l’ajut que se li pugui proporcionar.

El mestre tutor i el d’educació Especial realitzen un treball simultani dintre de la classe. Tots dos professionals interaccions amb els nens i nenes i els ajuden en la seva feina. En el cas que un nen necessiti més ajut, un dels dos docents s’hi podrà dedicar i cobrir les seves necessitats.

En l’estimulació del llenguatge es pot fer una tasca mes individualitzada i incidir en els aspectes i necessitats de cada nen i nena.

Pel que fa als serveis específics, en alguns centres i en funció de determinades necessitats, serà necessari la intervenció de:

· logopedes per a l’atenció dels trastorns del llenguatge o les disminucions auditives

· educadors per facilitar el desplaçament i control d’esfínters dels nens i nenes amb disminucions motrius

· professorat itinerant en l’atenció a les disminucions visuals

4.3. Les estratègies d’ensenyament-aprenentatge

Les estratègies es basen en una concepció constructivista de l’ensenyament-aprenentatge, tot partint dels aprenentatges previs

de cada infant i relacionant-los amb els que va adquirint en el seu desenvolupament.

Aquestes estratègies han de respectar l’atenció a les diferencies individuals, és a dir, ajustar el tipus d’ajuda a les característiques de cada infant, tot respectant els diferents ritmes i

nivells d’aprenentatge. En general els trets més característics són:

· Que afavoreixi l’activitat constant de l’infant. L’observació, la manipulació, l’experimentació estimulen, l’activitat cognitiva en l’establiment de relacions entre els nous continguts i els que ja disposava estructurats en els seus esquemes de coneixement.

· Considerar l’estimulació de la memòria repetitiva (poemes, cançons …) i comprensiva com a processos cognitius bàsics.

· Provocar la funcionalitat dels aprenentatges, és a dir que possibilitin l’assoliment de nous continguts o l’aplicació en noves situacions.

Organització de l’espai a aula

L’espai ha d’afavorir el desenvolupament de l’infant, és a dir els processos perceptius, motors, de relació i de cognició.

La distribució de l’espai ha de considerar:

· L’activitat exploratòria dels nens i nenes. Cal facilitar-los joguines, objectes, instruments, materials …

· La feina en autonomia a l’abast de l’infant amb punts de referència per que es pugui orientar.

Consideracions sobre el marc temporal

L’organització del temps per ajudar els infants ha d’estar força estructurat. Les accions tenen una successió i s’enllacen formant seqüències més llargues. La combinació d’aquestes estructures afavoreix l’estructura temporal de l’infant.

La vivència del temps s’aborda des de dos punts de vista:

· el temps que triguen en la realització d’una activitat: a poc a poc, de pressa, molt ràpid…

· l’organització d’activitats quotidianes al llarg del dia

En el moment de l’organització s’ha de tenir en compte:

· · El ritme de cada nen i nena durant l’acció

· · El temps necessari per centrar l’atenció

· · El temps necessari per mantenir l’atenció

S’han de propiciar també estones per al joc motriu, manipulatiu simbòlic.

BIBLIOGRAFIA

-DEPARTAMENT D’ENSENYAMENT. L’educació a la llard d’infants i parvulari. Barcelona 1998

-PUIGDELLIVOL, I. Programació a l’aula i adequació curricular. Graó Barcelona. 1992

-ZULUETA, M. I. “La atención temprana” El sindrome de Down hoy: perspectivas para el futuro.

TEMARI GEP