Tema 12 – Los alumnos y las alumnas de Educación Primaria. Desarrollo evolutivo en los diferentes ámbitos: motor, cognitivo, lingüístico, afectivo y social. Alteraciones en el desarrollo.

1. Principis d’intervenció educativa en educació infantil

2. El punt de vista globalitzador

3. Sentit i significativitat de l’aprenentatge

4. Una metodologia basada en l’observació i en l’experimentació

5. La seva concreció en el marc del projecte curricular

INTRODUCCIÓ

Podem definir la metodologia com el conjunt d’estratègies docents per assolir els objectius que adopta la nostra intervenció en el procés d’ensenyament aprenentatge dels alumnes. En aquest sentit, no podem afirmar que existeixi un únic mètode ideal; no podem qualificar els mètodes de bons ni dolents en termes absoluts, sinó determinar si el tipus d’ajut que ofereixen respon o no a les necessitats de l’infant. No obstant això podem parlar de l’existència d’un seguit de característiques bàsiques que han de ser comunes a cadascun d’aquests mètodesm ja que actualment hom coincideix a considerar una sèrie d’aspectes com a bàsics en parlar de l’actuació educativa de qualitat en l’etapa d’educació infantil i que han de fer possible un bon desenvolupament i un bon aprenentatge de tot l’alumnat.

1. PRINCIPIS D’INTERVENCIÓ EDUCATIVA EN EDUCACIÓ INFANTIL

El Decret 181/2008 de 9 de setembre, pel qual s’estableix l’ordenació dels ensenyaments del segon cicle d’educació infantil, publicat al DOGC, Núm. 5216, amb data de 16 de setembre, expressa pel que fa als principis psicopedagògics i metodològics:

L’acció educativa respectarà els principis bàsics següents: tenir en compte les diverses maneres d’aprendre de l’alumnat, adequar l’ensenyament a les diverses característiques personals i socials que condicionen els aprenentatges, seleccionar i organitzar de manera adequada els continguts que es pretén que els nens i nenes aprenguin, potenciar que l’activitat de classe discorri en les millors condicions possibles perquè cada alumne/a i el grup en conjunt s’esforci per aprendre, raonar i expressar el que sap, per plantejar els dubtes i per reelaborar el coneixement, per actuar amb autonomia i responsabilitat, així com establir els mitjans necessaris perquè cada nen i nena se senti atès, orientat i valorat, quan ho necessiti i sense cap tipus de discriminació.

Segons la visió constructivista de l’aprenentatge, l’educació és el conjunt de pràctiques i activitats, mitjançant les quals els grups socials tracten de promoure el desenvolupament individual dels seus membres, on aprendre és pels alumnes construir nous significats de la realitat que els envolta. L’aprenentatge significatiu (concepte desenvolupat per Ausubel) és fonamental i, per tal d’assegurar-lo, cal partir dels coneixements previs de l’infant i fer que pugui transferir els nous a altres situacions. En aquest procés d’aprenentatge hi intervenen els següents elements:

– Propis esquemes de coneixement i ús que l’infant en fa

– Relació entre el nou contingut i el que ja coneix

– Modificació constant dels esquemes

– Aplicació dels coneixements a noves situacions i continguts

La concepció constructivista de l’aprenentatge defensa que aprendre suposa sempre una reestructuració dels esquemes cognitius previs i que els coneixements adquirits han de ser funcionals: útils per a l’adquisició de nous continguts i aplicables a noves situacions.

L’aprenentatge constructivista, a l’educació infantil, es basa en els següents principis:

– Principi d’individualització: el procés educatiu ha d’adaptar-se a les diferències individuals, respondre a les necessitats de cada subjecte i potenciar aquells factors essencials que el defineixen com una identitat. La individualització representa no només que l’alumne aprengui al seu ritme, sinó que el propi procés educatiu i totes les seves variables curriculars han d’adaptar-se a les seves característiques i possibilitats. Suposa, per tant, partir del nivell de desenvolupament de l’alumne, ajustar el tipus d’ajut pedagògic a cada nen i nena, utilitzar materials que puguin ser manipulats individualment, conèixer el procés psicoevolutiu de l’alumne així com les seves capacitats i coneixements previs, utilitzar tècniques que facilitin el desenvolupament autònom del nen, realitzar activitats sistemàticament graduades pel que fa a la dificultat, flexibilitzar l’organització, fer una avaluació formativa de cada alumne.

– Principi d’experiència-activitat: suposa fer, manipular, actuar per revertir aquests actes en el seu propi aprenentatge. El pensament no es construeix només a través de la imitació sinó que cal una interacció, posant en joc els seus sentits i capacitats. Pel que fa al disseny d’activitats el mestre hauria de: permetre que l’alumne prengui decisions, atendre els diversos alumnes i les seves capacitats, implicar l’alumne en el seu propi procés d’E-A, afavorir l’autonomia i estimular la memòria comprensiva.

– Principi d’intuïció: partir de tot allò que envolta el nen, d’allò concret i conegut, i avançar cap a l’abstracció i el desconegut.

– Principi de socialització: fa referència al conjunt de processos i procediments que es poden utilitzar per potenciar el desenvolupament social de l’individu, dins el grup, així com afavorir el creixement i maduració del propi grup. Per tant, la interacció alumne-mestre i alumne-alumne és essencial perquè es produeixi la construcció d’aprenentatges sognificatius i l’adquisició de continguts de clar component social i cultural.

– Principi d’interès o motivació: aprendre en funció d’allò que està més a prop dels propis interessos i de les necessitats de cadascú.

– Principi de creativitat: fomentar l’activitat lliure, espontània i les actituds de descobriment i investigació. Hi ha diferents estratègies: dissenyar activitats on el nen pugui prendre decisions, preveure experiències que admetin la seva iniciativa, afavorir els seus interessos i donar temps perquè puguin generar i produir les seves pròpies idees a partir de nous materials.

– Principi d’integració

És cert que no podem parlar de l’existència d’un mètode d’ensenyament únic, però si que enumerarem un seguit de característiques bàsiques que han de ser comunes als diferents mètodes: afavorir una intensa activitat, utilitzar el descobriment com a mitjà privilegiat per a establir nous aprenentatges, desenvolupar la memòria comprensiva dels continguts,promoure la funcionalitat dels aprenentatges i emfatitzar el caràcter lúdic del procés d’ensenyament i aprenentatge.

2. EL PUNT DE VISTA GLOBALITZADOR

Decroly, Claparede i molts dels membres de l’Escola Nova són els primers autors en introduir el terme globalització a l’educació, tenint en compte, també, les aportacions de Piaget, on es reconeix que els infants reconeixen els objectes en el seu conjunt, sense analitzar els detalls. Els criteris que sustenten aquest enfocament apareixen del plantejament constructivista, de les pròpies bases psicopedagògiques del currículum.

La idea de globalització és aquella que possibilita les relacions entre el nou material d’aprenentatge i el nombre més gran possible d’esquemes de coneixement de l’alumne. Cèsar Coll parla dels esquemes de coneixement, que són proporcions de la realitat que el nen coneix, i que al llarg dels anys s’aniran enriquint, diversificant, relacionant i d’aquesta manera s’aconseguirà un coneixement cada cop més ajustat al funcionament real de les coses, és a dir, el que anomenem aprenentatge significatiu.

Des d’una perspectiva constructivista, fer aprenentatges globalitzats significa establir relacions entre allò que se li presenta o se li explica i el que ell ja sap o ha pogut experimentar.

L’establiment d’aquestes relacions es facilita quan els/les mestres presenten els nous continguts que cal aprendre tot creant situacions que siguin potencialment significatives, plantejant seqüències d’activitats, centres d’interès, projectes, problemes… que provoquin un interès, que puguin connectar-se amb la realitat de l’infant, que facin intervenir de manera puntual continguts de diferents tipus i de diferents àrees, i que serveixin per aconseguir diverses finalitats.

3. SENTIT I SIGNIFICATIVITAT DE L’APRENENTATGE

L’aprenentatge segons la concepció constructivista, es defineix com el procés de construcció de significats i d’atribució de sentit que porta a terme l’alumne mitjançant l’activitat material. L’alumne és qui construeix i elabora el seu coneixement, és a dir, és el protagonista del seu procés d’ensenyament i aprenentatge. Segons Ausubel, l’aprenentatge significatiu és un procés pel qual es relaciona de manera substantiva la nova informació amb aspectes ja existents a l’estructura cognitiva del subjecte.

Les tres condicions per tal que es doni l’aprenentatge significatiu són:

– Significativitat lògica

– Significativitat psicològica

– Disposició de l’alumne

En aquest sentit, Cèsar Coll diu que un aprenentatge significatiu és un aprenentatge funcional.

L’aprenentatge serà més o menys significatiu depenent del grau de connexió dels nous continguts amb els coneixements previs. No hi ha cap mètode concret per assegurar el sentit i significativitat de l’aprenentatge, però si que caldria seguir unes pautes per organitzar i articular els continguts en seqüències d’aprenentatge que s’orientin cap a finalitats concretes i amb sentit. Així, l’educador pot:

– Oferir fets o experiències observables i experimentables, adients al nivell dels infants.

– Guiar els nens i nenes en els seus avenços i hipòtesis.

– Animar-los a seguir descobrint després d’una errada.

– Transmetre una actitud afectiva i de plaer per les descobertes dels infants.

4. UNA METODOLOGIA BASADA EN L’OBSERVACIÓ I EN L’EXPERIMENTACIÓ

La observació és una activitat cognitiva bàsica, un procés d’aprehensió de situacions, objectes i persones. L’experimentació al podem entendre com el consegüent assaig sensoriomotriu portat a terme amb l’objecte d’atenció.

El procés de coneixement dels infants s’inicia sempre des de molt petits amb una exploració dels objectes. En un principi, els esquemes d’acció sobre els objectes són força limitats: agafar, etsirar, moure, deixar anar, mirar… A mesura que l’infant té experiències amb els objectes, aquests esquemes es van ampliant, diversificant, coordinant, fins a arribar a conductes complexes. De la mateixa manera, l’infant a més de les experiències amb els objectes, viu moltes experiències relacionades amb les situacions de la vida quotidiana, que li permeten formar-se esquemes que l’ajudaran a predir i a anticipar-se. Aquesta experimentació i exploració constant que l’infant fa sobre els objectes i les situacions al llarg dels seus dos primers anys de vida li proporcionen un coneixement del món que l’envolta. Aquesta observació i experimentació caracteritzarà tota l’etapa d’educació infantil. Una correcta metodologia haurà de combinar experiències d’observació i experimentació variades amb un cert component de treball reiteratiu o rutinari, que li ofereixi a l’infant seguretat i una certa sensació de control sobre els esdeveniments quotidians.

Pel que fa a l’observació, en podem distingir dos tipus:

– Espontània: el nen de manera natural manipula objectes, experimenta amb els seus jocs… En aquest cas serà molt positiu potenciar-la, proporcionant diferents tipus d’informació, de materials i interaccions entre els iguals i amb els adults.

– Sistemàtica: sorgeix de les propostes dels adults, aquesta pot ser directe o indirecte, a través d’imatges, fotografies, vídeo…

En tota observació i experimentació s’han de seguir dues pautes d’actuació pedagògica:

1- Ajudar el nen a superar les conseqüències de l’egocentrisme ensenyant-lo a manipular i comparar.

2- Ajudar l’infant a superar les conseqüències del sincretisme, ensenyant-lo a observar i analitzar.

Segons Wallon i Montessori, el moviment és essencial per al desenvolupament psíquic de l’infant. En aquest mateix sentit, Bruner explica com al nen al principi coneix allò que l’envolta per les accions que realitza.

El mestre haurà de potenciar la curiositat i interès que mostra l’infant i aprofitar tan l’experimentació espontània com la sistemàtica en les diferents experiències realitzades. Els passos que seguirem en les experiències seran els mateixos que en el mètode científic:

1- Plantejament del problema

2- Aportació de les possibles solucions: hipòtesis

3- Planificació de l’experiència

4- Realització de l’experiència

5- Constatació dels resultats: comprovació de les hipòtesis i conclusions.

5. LA SEVA CONCRECIÓ EN EL MARC DEL PROJECTE CURRICULAR

S’entén per un projecte de tipus curricular, un conjunt de decisions i actuacions articulades entre si i compartides per l’equip docent d’un centre educatiu, mitjnaçant el qual es concreten i es desenvolupen les intencions i prescripcions generals. No hi ha un mètode millor que un altre, en termes absoluts, sinó que la seva eficàcia dependrà de l’efecte que produeixi com a ajuda pedagògica per a l’ensenyament.

Amb l’entrada en vigor de la Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’educació i el seu Reial Decret 1630/2006, de 29 de desembre, pel qual s’estableixen els ensenyaments mínims del segon cicle de l’Educació Infantil, es va proposar la supressió del Projecte Curricular de Centre i la seva substitució per la concreció de currículums, com a document de reflexió pedagògica inclòs dins del Projecte Educatiu.

La concreció curricular recull l’adaptació del currículum oficial a les característiques i necessitats específiques del centre i l’entorn escolar i dels seus alumnes en particular. Entre els objectius específics que pretén aquesta concreció destaquem:

– Contextualitzar i/o adequar el context del centre a les orientacions de l’Administració educativa.

– Garantir la coherència de la pràctica docent.

– Orientar el treball a l’aula a partir de les programacions

Publicado: octubre 3, 2015 por Santiago

Etiquetas: tema 12 pedagogía terapéutica